Blog Entry

El síndrome de Zelig

dilluns, 30 de novembre de 2009 by Marta M.Q. , under

Qui no ha desitjat ser algú diferent, encara que només fos per un moment? Qui no ha sentit que no encaixa amb determinades persones o situacions (i que li agradaria ser 'un dels seus' o es veu obligat a representar un paper per una estona)?

En el fons, tots tenim una identitat múltiple i adquirim l'adequada amb l'entorn i les persones amb les que estem. Cadascú som un bocí d'altres i nosaltres pretenem deixar un granet de sorra en la resta. Zelig (nom jueu que significa 'sagrat') vol agradar a tothom i es transforma física i psicològicament amb el grup de persones amb les que pretén empatitzar (mexicans, negres, francesos, psiquiatres, persones grasses...). Zelig engloba la multiculturalitat però la societat veu la diferència com una enfermetat i busca la homogeneïtzació. Zelig, vist com una persona inestable i incapaç de ser ell mateix (un sense personalitat), perd, a més, tota la seva intimitat, que és divulgada pels mitjans de comunicació. Woody Allen fa una crítica social corrosiva a través d'aquesta pel·lícula estil documental que no us podeu perdre!


Fotografia: Biostars

4 Responses to 'El síndrome de Zelig'

30 de novembre de 2009 a les 13:37


no és un documental sinó un fals reportatge. Per altra banda està bastant bé, algunes coses em sonen :)


ESTIKE

30 de novembre de 2009 a les 14:46

Comment by Marta M.Q..

És un fals documental (tot i que en algun lloc pot estar etiquetat com a reportatge). Està bastant bé la peli o el comentari? ;)

1 de desembre de 2009 a les 1:32


la peli és bona i sorprén amb un format insòlit, més provenint de un director força conservador en forma. Tot i així, i al llarg del film, es poden entreveure vestigis d'un humor propi i característic.
la crítica està bé però crec que no remarques la pròpia eséncia del film que és el joc entre allò fantàstic e irreal i que concebim com a ficció amb un format científic i divulgatiu que prenem com a auténtic i cert. La combinació dels dos factors aconsegueix que l'espectador arribi creure en allò imposible i desperti la seva ingenuitat fins que acaba el film.
Per altre banda no crec que hi hagi intencionalitat del protagonista en el seu desig d'integrarse en el sistema, és algo inherent a la seva voluntat i més propi del subconscient i de la pressió del propi sistema pel que comentes de la homogenització social.

ESTIKE

1 de desembre de 2009 a les 1:47

Comment by Marta M.Q..

És que el Woody és molt Woody!;)

No he acabat d'entendre el teu últim paràgraf... Jo crec que tothom espera encaixar: amb els amics, la família, la 'mitja taronja', els desconeguts... I és inherent a la persona i és el que la societat promou (sobre la homogeneïtzació, feia referència a que és la societat que ho busca, no el protagonista).

Publica un comentari a l'entrada