Blog Entry

Un espia entre dos bàndols

dilluns, 8 de febrer de 2010 by Marta M.Q. , under

Garbo ha aconseguit enganyar-me: surrealista i escorredís, m'he pensat que aquest personatge era imaginari o, si més no, una persona real hiperbolitzada (és a dir, un fals documental), però ni una cosa ni l'altra, i això m'ha sorprès. La pel·lícula Garbo, el espía explica la història d'aquest doble agent català, entre aliats i nazis, que sempre està a tot arreu i alhora és com invisible, un gran actor inmers en la Història amb voluntat d'intercedir-hi i no ser un simple actor.

Garbo (el hombre que salvó el mundo), narrada a través d'entrevistes, fragments de pel·lícules de Hollywood i imatges d'arxiu, m'ha recordat molt a Zelig de Woody Allen. Un film recomanable, però, això sí, m'he sentit atabalada per l'excés d'informació (a més, havent de llegir els subtítols...).

Fotografia: El multicine

8 Responses to 'Un espia entre dos bàndols'

8 de febrer de 2010 a les 15:16

Comment by Elvira FR.

la realitat de vegades supera la ficció...

8 de febrer de 2010 a les 16:08

Comment by L'illa dels monstres.

Se n'ha parlat bastant bé de Garbo, el espía. La tinc apuntada, però hauré d'esperar a veure-la perquè per aquí baix al sud diria que no ha arribat

salut!

9 de febrer de 2010 a les 1:11

Comment by òscar.

Fa força patxoca! Hauré de fer una agenda de pendents d'interès ja que la cosa se'm comença a desbordar.

9 de febrer de 2010 a les 9:48

Comment by jordicine.

Tinc moltes ganes de veure-la, però, de moment, se m'està escapant. Aviam quan surti en DVD. Una abraçada.

9 de febrer de 2010 a les 14:49


El personaje de Garbo es interesante, la película no. Por una parte la información que pretende dar está tan condensada que uno opta por dejar de lado el pilar básico del cine, la imagen. Practicamente no dan ni un solo respiro para desviar la vista hacia la imagen, fantástica en los fragmentos de archivo. Luego, el director, pensando que le quedaría soso el documental y queriendo hacer algo más redondo, pone cuatro temas presuntamente emotivos para convertir la historia en algo más humano, pero que solo consigue algo artificioso y fuera de lugar.
Para conocer la historia del protagonista vale la pena el visionado, pues es digna de elogio; ahora, como documento cinematografico se puede prescindir de ella.

ESTIKE

10 de febrer de 2010 a les 4:06

Comment by Marta M.Q..

Elvira: Ja ho pots dir! No ho hagués dit pas que era certa la història de Garbo...

L'illa dels monstres: Quan l'hagis vist ja em diràs què t'ha semblat! Salutacions!

Òscar: Sí, és força recomanable. A mi també se m'estan acumulant les pel·lícules!

Jordicine: Bé si se t'escapa del cine, com tu dius, la pots veure en DVD. Jo crec que val bastant la pena, tot i que hi ha moments que es fa una mica pesada, sobretot cap al final (ja se sap, un documental és difícil que et mantingui en tensió durant 90 min). Ja em diràs la teva opinió també quan la vegis!;)

Estike: Estic bastant d'acord amb tu. La veritat és que t'havies de concentrar tant en llegir i entendre tota la gran quantitat d'informació, que et dóna la sensació que se t'escapa la imatge i també la història. No sé ben bé a quins quatre temes emotius et refereixes, ja m'ho explicaràs... :)

10 de febrer de 2010 a les 8:31

Comment by Bargalloneta.

A mi em va agradar molt!!!
no coneixia el personatge i em va sorprendre com a tu.
Aviat en faré jo també el comentari!!
petonet

10 de febrer de 2010 a les 8:37

Comment by Marta M.Q..

Estaré atenta a la teva crítica! ;) petonets!

Publica un comentari a l'entrada