Blog Entry

El peso y la ligereza

dimarts, 30 de març de 2010 by Marta M.Q. , under

Kundera está obsesionado y maravillado por el binomio peso-ligereza en nuestras vidas. Por el peso de la levedad y la livianidad de la carga. Porque sin ataduras, sin recuerdos, somos ligeros pero estas carencias pesan hasta que nada tiene sentido. Por otro lado, cuando nuestra existencia se sustenta sobre unos pilares firmes, el peso es agradable, es real, forma parte de uno mismo. El libro de la risa y el olvido y también su conocida obra La insoportable levedad del ser retratan deliciosamente esta dualidad del ser humano, así como el amor ("el amor es un preguntar constante"; sin interés ni preocupación no hay nada) y el olvido, que el autor cuestiona si a veces hay que emplear o no (un pueblo, por ejemplo, no debería borrar u omitir ciertos aspectos de su historia, pero una mujer debería 'olvidar' recuerdos que la atormentan y no deja de rememorar). Aunque los hechos que nos hieren acostumbran a ser atemporales ya que cuesta arrinconarlos, ignorarlos (la ignorancia es otro tema que él explora). Para mí, nadie sabe mostrar mejor la esencia de las personas como Kundera (su estilo me recuerda, en el ámbito del cine, a Rohmer).

7 Responses to 'El peso y la ligereza'

30 de març de 2010 a les 7:41

Comment by mai.

Acabo de descobrir el teu blog i m'agrada molt com escrius. Felicitats.
M'agrada també Kundera.

30 de març de 2010 a les 12:17

Comment by maria.

No el coneixia aquest escriptor.La crònica en sí l'he trobat interessant.Me l'apuntaré per la meva llista.^-^Gràcies.

30 de març de 2010 a les 13:26

Comment by Elvira FR.

Jo em vaig llegir, com no fer-ho? La insostenible lleugeresa de l'ésser... Amors ridículs i un tercer títol que no recordo...aquest de la risa y el olvido pinta bé...suposo que Kundera vol diferenciar entre els oblits col.lectius, que són greus, i els oblits personals ...Molt bon apunt sobre Kundera a qui compares, encertadament, amb Rohmer

31 de març de 2010 a les 10:12

Comment by Mireia.

D'en Kundera he llegit molt poc, gràcies per l'article

1 d’abril de 2010 a les 9:32

Comment by Mònica Pagès.

Marta, felicitats pel teu bloc i per com i sobre què escrius.
A mi Kundera em va agafar jove també, com tu, i em va enganxar. Ara, des de fa un temps, em te enganxada en Phillip Roth, que et recomano.
Et segueixo.

4 d’abril de 2010 a les 5:39

Comment by Marta M.Q..

Mai: Moltes gràcies!! :) Kundera és el meu escriptor preferit. Ens veiem per aquí!

Maria: Te'l recomano molt, val la pena! Per mi és com beure un glop llarg de vida.

Elvira: Sí! Jo vaig començar amb La insoportable levedad del ser (que el títol ja és genial) i vaig començar a engolir-los tots... Crec que tens tota la raó amb això de la diferenciació d'oblits. Gràcies!

Mireia: T'has llegit aquest de La insoportable levedad del ser? Jo el vaig trobar exquisit. Gràcies a tu! :)

Mònica Pagès: Moltes gràcies!! Kundera, com el Woody Allen en el cinema, m'han atrapat des de fa ja bastant de temps. Fa bastant que tinc pensat llegir algun de Roth, alguna recomanació per començar? Gràcies! Estem en contacte ;)

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Entre les meves ganes d'escriure i les vostres opinions, tot plegat m'anima a seguir escrivint.

14 d’abril de 2010 a les 6:56

Comment by Dua.

Jo tinc la sensació que Kundera és un artista. Però no sé gaire bé com interpretar-lo; potser al pas dels anys he acabat descobrint que és massa categòric i té un punt sofista, un punt sofista que no m'agrada gens. Els seus plantejaments són interessants però són afirmacions que en realitat no són més que percepcions. Altres escriptors també les tenen però no les disfressen de filosofia. És un escriptor intel·ligent que sap jugar les seves cartes, i crec que fa creure al lector que els seus llibres es dirigeixen a una elit quan en realitat són carn de best-seller. I no hi tinc res en contra, dels best-sellers (bé, sí, però és un altre tema), però crec que se li veu el llautó. Crec que és el problema de creure's el que és. O potser més que el que és. Aquesta autoposició i l'escoltar-se massa a si mateix el deixen dues passes més enrere d'aquells als que imita.

De tota manera, penso que "La Insportable (...)" és indiscutilement el seu millor llibre i és un llibre que està bé. Però altres com "La Despedida" o "Un Encuentro" em semblen paraules buides.

Publica un comentari a l'entrada