Blog Entry

La vida és com una T-10

dimecres, 17 de març de 2010 by Marta M.Q. , under

La vida és com quan busques la millor ruta per arribar a tal lloc; fa mandra posar-s'hi al principi, però després t'esmerces en trobar el camí més eficaç, amb els transbords necessaris i les seves passsejades. O quan decideixes no cercar cap ruta, simplement experimentar-la, provar sort (vaja, predisposició pel mètode empíric, la pràctica enfront de la teoria). La vida és com quan vas a la bolera i resulta que estan fent un torneig i t'han negat la opció de jugar la teva partida (però què importa, et quedes allà amb una Coca-cola a la mà i parlant amb els amics). O com quan decideixes no agafar un tram perquè està ple de gent que va a veure el Barça i t'esperes al següent. La vida és plorar avui i riure demà, obrir una etapa amb nerviosisme i il·lusió i tancar-la després amb alleujament o pena i així anar fent, callar un dia i alliberar-te de tot al dia següent, per fi. I tot això escrit en una senzilla T-10.

8 Responses to 'La vida és com una T-10'

17 de març de 2010 a les 23:37

Comment by Bargalloneta.

M'admireu i a la vegada em feu enveja... en una simple T10 pots escriure coses precioses!!!

18 de març de 2010 a les 4:21

Comment by Dissortat.

Ningú ens va dir al naixer que viure fora fàcil

18 de març de 2010 a les 4:59

Comment by Marc.

Vicisitudes humanas... Es curioso el tema de los transportes públicos. Estuve 3 años cogiendo el tren día si día también para ir a Barcelona (a estudiar) y la verdad es que al cabo de un tiempo te montas un ritual y una ruta increíblemente detallada para mejorar la eficacia del transporte.

Recuerdo que siempre cogía el tren en la estación del norte de terrassa (renfe) en dirección Barcelona. Normalmente pasaban a intervalos de 10 minutos (con diferentes destinos, pero todos parando en Barcelona), así que siempre cogía el tren de 10 minutos antes para compensar el retraso más que normal que siempre sufría la renfe. Me situaba en una baldosa cerca del final del tren para que, cuando llegara a Plaça Cataluña pudiera bajar directamente y encontrarme con la escaleras, que además, me conducían en pocos pasos a la entrada del metro de linea roja. Luego allí me subía en el último vagón hasta llegar a mi estación, donde salía por el final. Una ruta perfectamente planeada después de muchos intentos y minutos contados. Además, si alguien se ponía en la misma baldosa donde esperaba yo el tren, me lo tomaba como algo personal "este es mi sitio" jaja pero bueno, son cosas típicas de los que usan mucho el tren...

PD: Aun que al principio usaba las T-10, en poco tiempo me pasé al T-Jove, que me duraba como 3 meses.

18 de març de 2010 a les 14:48

Comment by maria.

uU relat preciós.Fas pensar...I també fem prades per tornar enrera i tornar emprendre un nou camí?

18 de març de 2010 a les 17:36

Comment by Elvira FR.

M'ha encantat l'escrit...però enlloc de T-10 la meva vida és una T-mes!

21 de març de 2010 a les 8:13

Comment by Albert B. i R..

Una comparació que no havia llegit mai però que és molt encertada. Continuant amb el símil, si la vida és un viatge, per sort, podem fer més de 3 transbordaments sens ehaver de tornar a pagar.

21 de març de 2010 a les 9:05

Comment by Mireia.

Tens un blog força interesant, t'enllaço al meu, ja passaràs si et ve de gust.
Petons

21 de març de 2010 a les 9:29

Comment by Marta M.Q..

Bargalloneta: Moltes gràcies! La T-10 va quedar feta un 'cromo'! :)

Dissortat: Tens raó, ningú va dir que ho fos fàcil... Però també està en les nostres mans fer-ho fàcil (encara que fer-ho fàcil no és fàcil, jeje).

Marc: Eso es a lo que me refiero. Un trayecto que al final nos hacemos nuestro, después de cambios y dudas. Aunque a veces el camino más corto no es el mejor ;)

Maria: Gràcies. Jo crec que sí, que tot és possible, tornar enrera i recomençar, per la mateixa via o per una altra ;)

Elvira: Moltes gràcies! Fins ara jo utilitzava T-10's però ara crec que hauré de fer com tu, real i metafòricament parlant. (M'ha agradat aquest joc de paraules que has fet)

Albert: Ben cert. Per sort, tenim opció a rectificar més d'un cop sense que ens sancionin... ;)

Mireia: Benvinguda! I gràcies! A partir d'ara et seguiré també. Petons!

Publica un comentari a l'entrada