Blog Entry

Inter nos

dilluns, 17 de maig del 2010 by Marta M.Q. , under

Cinco horas con Mario de Miguel Delibes es, casi en su totalidad, un mónologo de la vídua de Mario. Es una liberación, una reprimenda, un sermón, una confesión. Delibres desnuda a Carmen, una mujer llena de prejuicios, de mentalidad estrecha, clasista y machista, una mujer de derechas que nunca entendió a su marido por ser lo opuesto a ella. Una señora que da una gran importancia a la apariencia y al dinero, rencorosa y obcecada en que su visión de los acontecimientos y de la vida es la correcta.

La obra usa mucho la repetición para así mostrar el permanente dolor de Carmen y su obsesión por determinados hechos pasados. Delibes realiza un buen retrato de la España de la época a través de ella, con pasajes de la Biblia como los anzuelos que hacen surgir toda la verborrea de la vídua (hoy en día la calificaríamos como una 'maruja', seguramente). Una novela que tiene mérito por su realismo, de contenido y de formato.

Fotografía: En clave de niños

6 Responses to 'Inter nos'

17 de maig del 2010, a les 10:47

Comment by ◊ dissident ◊.

Una novela que ahora que la sacas a colación, quizá debería volver a leer.

Saludos.

17 de maig del 2010, a les 12:09

Comment by Mireia.

El vaig llegir fa tants anys que gairebé ni el recordo...

17 de maig del 2010, a les 12:16

Comment by kweilan.

Una excel.lent novel.la. Encara que deixa'm recolzar una mica la pobra Carmen que és una dona, fruit del seu temps i del seu entorn.

17 de maig del 2010, a les 13:35

Comment by maria.

De Delibes només recordo "El camino" i va ser per obligació.Però aquest em dóna bones sensacions.Me'l miraré.

18 de maig del 2010, a les 1:29

Comment by Jordicine.

Jo també la tinc una mica oblidada, MARTA M.Q. Per cert, no et perdis 'Canino'. T'agradarà. Demà o dijous espero parlar.ne al blog. Un petó.

19 de maig del 2010, a les 7:42

Comment by Marta M.Q. .

Dissortat: Se lee bastante fácil y rápidamente. Un saludo!

Mireia: Està força bé, la veritat és que té mèrit, encara que reconec que entre que la dona cada cop em queia pitjor i el fet que sigui tot un monòleg seu a vegades em costava una mica...

kweilan: Sí, tens raó! És un retrat de certa època i d'una mentalitat concreta.

maria: Jo tenia reticència per llegir-me'l ja que em vaig començar a llegir Las ratas per obligació i el vaig deixar a mitges perquè el trobava obscur i fastigós. Però aquest cop he de reconèixer que m'ha agradat.

jordicine: Sí, n'he sentit a parlar! La veuré doncs ;) (ja he vist que has actualitzat, després et llegeixo amb calma). Gràcies per la recomenació! Un petó

Publica un comentari a l'entrada