Blog Entry

Two ways

dilluns, 7 de juny de 2010 by Marta M.Q. , under

Two lovers em va deixar tocada i alhora una mica decebuda. Quan vam sortir del cinema els meus amics i jo estàvem en silenci, cadascú capficat en els seus pensaments. La pel·lícula mostra com Leonard, un noi amb problemes mentals coneix a dues noies: Sandra, una afable i atractiva morena (Vinessa Shaw) que li aporta estabilitat (és el camí que li convé i que li ve donat), i Michelle, la seva nova veïna, una rossa seductora, inestable i esbojarrada (Gwyneth Paltrow), amb la que té un amor a primera vista, un amor fortuït i passional, una obsessió; en definitiva, ella és el seu amor plàtonic, el camí que vol agafar però que se li resisteix.

És una història dura sentimentalment parlant, grisa, amb olor a habitació tancada, força depriment i previsible, però és molt fàcil que qualsevol s'hi vegi reflexat. I aquí està el ganxo. Atrapa perquè l'espectador se sent reconegut en aquest doble joc, en un context addictiu de trucades inesperades, quedades a últim moment o encontres imprevisibles. Un film que remet a Dos vidas en un instante (en la que també apareix la Paltrow).

Personalment m'agrada més el tràiler que la pel·lícula!

Fotografia: Entertainment Wallpaper

6 Responses to 'Two ways'

7 de juny de 2010 a les 23:00

Comment by Bargalloneta.

a mi em va agradar força i etic d'acord amb el què dius... t'hi pots sentir totalment reflectit

8 de juny de 2010 a les 10:29

Comment by Dissortat en l'exili.

Doncs igual a mi m'agrada. El personatge és atractiu amb això de ser un malalt mental...

Salutacions!

9 de juny de 2010 a les 9:51

Comment by Annapolis.

a mi també em va agradar i tambe m'hi vaig senti reflectida. L'etern dubte sobre el que vols i el que et convé! :)

10 de juny de 2010 a les 13:58

Comment by Las cosas que nunca se dicen....

A mi em va agradar força. Reconec que en l'escena del restaurant (quan estan els tres) vaig trobar la situació un pèl insuportable i depriment, evidentment sentint empatia pel protagonista. Així que la vaig aturar (no la veia al cinema, clar). La vaig reprendre al dia següent, potser amb un altre estat d'ànim. I, tot i la previsió del que acabaria passant, trobo que és una gran pel·lícula. Els personatges son reals, com dius, tothom s'hi pot veure reflectit, i això m'agrada veure-ho al cinema, als llibres, a la pintura i a la fotografia...
He estat llegint a vàries revistes (Dirigido, Cahiers du Cinéma) sobre aquesta peli, sempre et donen una visió més profunda i contrastada de la peli, i a més fan un repàs de la filmografia del director i de les pelis de temàtica similar.
Ara mateix estic estic mirant les pelis d'aquest director, James Gray. Ja he vist "Cuestión de sangre" (Little Odessa) i "La noche es nuestra". Em queda encara "La otra cara del crimen". Curiosament en tres de les pelis apareix en Joaquin Phoenix, un encert, sense cap mena de dubte.
Jordi

11 de juny de 2010 a les 3:05

Comment by jordicine.

Estem completament d'acord. Visualment, la pel·lícula és bona i les interpretacions també. Però el problema que li vaig trobar és que tot és molt previsible. No hi ha ni una petita sorpresa. I el final, què vols que et digui. Així van moltes parelles avui en dia... Un petó, MARTA.

12 de juny de 2010 a les 2:25

Comment by Marta M.Q..

Gràcies pels vostres comentaris i bon cap de setmana! :)

Publica un comentari a l'entrada