Blog Entry

Insatisfacció crònica, com deia en Woody

diumenge, 11 de juliol de 2010 by Marta M.Q. , under

Molts cops m'han etiquetat d'insatisfeta crònica, una expressió que utilitza en Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona. Que sempre vull més, que mai estic conforme ni contenta amb res, que sóc egoïsta i a vegades incapaç de posar-me al lloc dels altres, que dramatitzo, que només veig l'ampolla buida...; en definitiva, alguna cosa així com que esforçant-me tant en ser feliç sempre seré infeliç. Potser sí, potser no. Jo sóc de la tendència del gris i del relatiu, del sí, però -sobretot però-.

Potser voler més ve de tenir ambicions i del desig de progressar; egoïsta per defensar aferrisadament el carpe diem, per ser una apassionada del viure sempre al màxim perquè només tenim una vida (i amb això no pretenc ignorar en absolut els altres); poc empàtica alguns cops per diversos motius, ja sigui degut a l'egoïsme mateix o potser a la sensació de superació de certes situacions; tràgica perquè sóc molt emocional i sensible; i l'ampolla... L'ampolla sempre estarà mig buida i mig plena, subjecte a contextos i emocions. I millor que sigui així, perquè en el fons la vida és un repte. I sí, potser alguns diran que millor no esperar coses de la vida -que qui espera, desespera-, però jo diria que qui res espera, desespera.

Fotografia: Terra

7 Responses to 'Insatisfacció crònica, com deia en Woody'

11 de juliol de 2010 a les 12:54

Comment by maria.

Però si no estiguéssim insatisfetes,no aconseguiríem els nostres somnis.^-^
tothom té dies optimistes i d'altres pessimistes.El secret és combinar-los.

12 de juliol de 2010 a les 1:01

Comment by Deric.

jo crec que tenir un punt d'insatisfació ens fa millorar i que és bo tenir ambicions... tot sempre dins d'una justa mesura

12 de juliol de 2010 a les 4:00

Comment by Mireia.

Té la seva part positiva, ser així, Marta, no té perquè ser dolent.
ara bé, una mica d'empatia crec que sí que és necessària.
petons estiuencs

12 de juliol de 2010 a les 6:01


Sólo será feliz quien intenta serlo, así que creo que buscar la felicidad es una lucha legítima y necesaria para sobrevivir en este mundo lleno de dificultades y penurias. Y la insatisfacción es sólo la otra cara de la moneda, una cara necesaria para reconocer, por contraste, la cara buena de la vida, que también la hay, y cuando se logra verla, quiza uno siente que todo el esfuerzo ha merecido finalmente la pena.

Noemí.

13 de juliol de 2010 a les 0:23


Crec que comprenc el què dius perquè jo també pateixo insatisfacció crònica. No és greu patir-la, de fet és necessari per intentar arribar a la satisfacció. El greu és assumir-la, acostumar-nos a ella i que el sentiment de frustració per les coses s'enquisti dins nostre.
Ara bé, això no té res a veure amb la falta d'empatia ni l'egoïsme. I jo que et conec certifico que no ets ni de lluny cap de les dues coses.

Leti

14 de juliol de 2010 a les 8:03

Comment by Marta M.Q..

maria: Estic d'acord amb tu!Crec que una mica d'inconformisme sempre és bo.

Deric: Jo també ho penso. Es tracta de saber mantenir el que tenim i lluitar per allò que ens manca. I sí, tot amb uns límits.

Mireia: Sí, tot depén de com es miri no? Jo també crec que la empatia és molt important. petons per tu també :)

Noemí: Para algunos la felicidad viene, otros luchan por ella -la diferencia entre ser pasivo o activo-. Y yo soy muy inquieta y cabezota ;) besos Noemí

Leti: Sí, jo crec que tens molta raó al dir que hem d'intentar que la frustració i impaciència no es mengin la il·lusió i els intents en persistir. Gràcies per les teves paraules guapa! Un petó

16 de juliol de 2010 a les 4:12


Sólo será infeliz quien intenta ser feliz, así que creo que buscar la felicidad es una lucha legítima y necesaria para pertenecer en este mundo lleno de facilidades y comodidades.


esitke

Publica un comentari a l'entrada