Blog Entry

Això és el que diuen

dimecres, 13 d’octubre del 2010 by Marta M.Q. , under

Diuen que canvio molt d'opinió, però ho faig en relació al món, a les variables que un minut apunten a una direcció i a l'altre cap allà, més enllà, o potser al cantó oposat; m'atabalen tantes possibilitats, tantes decisions i pressions. Diuen que el present és l'únic que compta i en realitat només pensem en el futur. Diuen que tot ha de ser així i aixà, tot ben traçat i quadriculat, una vida a l'estil pla Cerdà, però les línies es torcen sense que ens n'adonem, de la mateixa manera que s'eixamplen i grinyolen les cases amb el pes del temps, i per les escletxes s'escapa tot allò que encobrim. Diuen que avui dia tot és possible, però un gairebé mai pot dur a terme tot el que espera fer en un dia o en un mes, tant se val, ni abarcar-ho tot, ni evitar equivocar-se, ni tenir content a tothom, ni molt menys mantenir-se content un mateix. Diuen moltes coses. Jo ja no sé què creure.

12 Responses to 'Això és el que diuen'

13 d’octubre del 2010, a les 15:11

Comment by maria.

Aquests que diuen tants diuen m'agradaria veure que fan davant d'un problema. Tu ves seguint el teu camí a poc a poquet i mirant pels costats que vulguis i essent tu mateixa.^-^

13 d’octubre del 2010, a les 15:19

Comment by S.N..

La decisió més fàcil és entre una cosa o una altra. Com més opcions, més txungo!
Jo de vegades també m'atabalo i tinc sensació de "media markt"...veig tantes coses que em colapso i vull marxar i no vull res ja. Prefereixo una botiga de barri on m'ofereixin dues o tres coses!
Jo de tu, intentaria escoltar el meu cor fent callar una mica la remor exterior...

13 d’octubre del 2010, a les 17:11

Comment by Elfreelang.

Creure és un acte de fe....fia't de tu de la teva intuïció, del que sents, del que vols, la vida com dius té tantes i tantes possibilitats que no hem d'aturar-nos a mesurar cada passa simplement decidir , optar, arriscar-se a equivocar-se i anar cap endavant VIURE canviar d'opinió és de savis, diuen

14 d’octubre del 2010, a les 3:08

Comment by Jordicine.

Canvia d'opinió no està malament. Tot canvia, crec jo. I un segon després ja no som igual que el segons d'abans. Un petó, Marta M.Q.

14 d’octubre del 2010, a les 10:31


Estoy con jordicine, cambiar de opinión es bueno, siempre que sea la tuya. Lo que no me parece bien es que la gente se imponga, cada uno cree en lo que quiere y si al segundo no le apetece pues es cosa suya. No se puede seguir siempre la linea recta, en algún momento aparecerá un desvío y tendrás que decidir.
Para hacer feliz a la gente que te rodea basta con que lo seas tú, no tienes que cambiar por nadie, o al menos de manera significativa.

Sé tú misma.

15 d’octubre del 2010, a les 5:55

Comment by Estike.

Tienes que seguir tu camino, intentando escuchar tu corazón y siempre fiandote de tu intuición. Aunque cambiar de opinión también es bueno, sin dejar que las opiniones de los demás se impongan.


Sé tú misma.

18 d’octubre del 2010, a les 4:59


“Creemos que no hay nada más importante que la libertad y lo que la libertad significa es elección. Creemos que, sin elección, no puedes ser plenamente humano.
Las personas necesitan ser los autores de sus propias vidas, vivir sus vidas como ellos consideran adecuado. De manera que, si privas a la gente de esa oportunidad, no sólo los hace infelices, sino que los hace desgraciados, clínicamente deprimidos...
El error razonable que hemos cometido es que, puesto que sabemos que la libertad es buena y sabemos que la elección es buena, entonces debe ser verdad que más elección es todavía mejor.
Las personas que quieren conseguir lo mejor, ya sea el mejor par de tejanos, la mejor pareja para el matrimonio, la mejor casa, las mejores vacaciones, el mejor restaurante, el mejor programa de televisión para ver... Las personas que quieren conseguir lo mejor están especialmente torturadas por la vida moderna.
Dónde estudiar, qué carrera, con quién casarte, estas cosas son mucho más
importantes, pero se aplica el mismo principio: quieres lo mejor, buscas, buscas, buscas, buscas y buscas y, o bien nunca te decides, o bien truncas la decisión, eliges a alguien y luego pasas el resto de tu vida convencido de que elegiste a la persona equivocada. Entonces, la alternativa es estar satisfecho, no buscar lo mejor, sino buscar algo que sea suficientemente bueno.
Y entonces, aunque hay un montón de opciones ahí fuera, no necesitas examinarlas todas. Sólo examinas hasta que encuentras una que cumpla con tus requisitos.”

Entrevista de Eduard Punset a Barry Schwartz, psicólogo del Swarthmore College, Estados Unidos, a raíz de su libro: “The Paradox of Choice”, Por qué más es menos: la tiranía de la abundancia.

http://www.redesparalaciencia.com/wp-content/uploads/2010/01/entrev52.pdf

Noemí

18 d’octubre del 2010, a les 6:27

Comment by Estike.

está bastante bien ese texto, Noemí, aunque la alternativa no creo que sea "buscar la opción que se ajuste más a tus requisitos" (muy en la linea de "sé tu mismo" que queda muy bonito pero poco práctico) en vez de buscar siempre "lo mejor". La alternativa debería ser "no busques nada" porque en toda busqueda no haces más que afán de ausencia de aquello a lo que aspiras. Nos pasamos la vida buscando, porque esta muy bien visto "lucha para conseguir lo que quieres", así pues, en esa busqueda no queda más que la intranquilidad de no tener algo que creemos que necessitamos. Aunque peor aún es llegar a realizar dicha busqueda, pues al centrar tu vida en dicha busqueda, una vez lograda no queda más que el vacío.
Tolstoi creía en la felicidad pero en un concepto totalmente distinto al actual (queda plasmado en el movimiento tolstoiano y perfectamente explicado en el epílogo de Guerra y Paz), partiendo de que la libertad de elección no existe si se llega al extremo de las tres posibles libertades (fisica, de tiempo y de entorno). Sin esa libertad es una absurdidad buscar la felicidad en esa elección, por eso decidió vivir sus últimos años como un hermitaño, alejado de todas las supuestas libertades de elección, siendo feliz.

ESTIKE

19 d’octubre del 2010, a les 14:07

Comment by Las cosas que nunca se dicen....

Veig un denominador comú en les teves paraules. En tot moment, hi ha un subjecte impersonal: "Diuen ...". La meva pregunta és: "Qui ho diu?".
Jo veig en tot moment condicionament. El que se suposa que un ha de fer, un ha de ser, el que un ha de desitjar... no és això viure condicionat?
Estic d'acord, jo tampoc sé molt bé què creure. El que sí que es pot fer és investigar, i adonar-se si el que desitgem, el que fem, el que pensem i el que sentim està condicionat per les experiències del passat, pel futur, per la cultura, pels pre-judicis... i si ho està, alliberar-se'n.
Buscar la felicitat? no és més que un tòpic utòpic. El fet de buscar-la, si realment tens clar el que és, ja t'està condicionant.
Un post interessant Marta M.Q. M'has fet tornar a escriure comentaris.
Jordi

25 d’octubre del 2010, a les 9:36

Comment by Marta M.Q. .

maria: Sí, encara que tots estem condicionats pel que diuen, per tòpics, per allò establert.

S.N.: Però com més opcions, més llibertat, no?
Jeje, sí, a vegades en el pot petit hi ha la bona confitura!
A veure si la remor no ensordeix massa!

Elvira: Estic d'acord, però molts cops, si es fa un pas endavant, ja no hi ha marxa enrera. I costa saber si ho fem perquè és el correcte o el que volem. És arriscat canviar el rumb, però opino que val la pena!

jordicine: Cert, tot canvia vertiginosament, el nostre voltant i nosaltres mateixos i a vegades fa fressa. Un petó

Marienkafer: Estoy de acuerdo, pero qué pasa cuando hay que escoger entre distintos estilos de vida, diferentes felicidades? Acostumbramos a pensar que sólo existe LA felicidad...

Estike: Un juego de palabras. Un cúmulo de opiniones, opciones...

Noemí: Me ha encantado el texto, muchas gracias! Al final la multitud de opciones sólo comporta frustración y desencanto. Me gusta bastante la opción de sentirse satisfecho.

Estike: Yo creo que si no buscas nada, es que no esperas nada de la vida. Es conformismo, pasividad, casi desilusión. Veo a una persona que en vez de ser actor, es espectador de la vida. Pero cada cual desarrolla el papel que prefiere... Al final cada cual tiene lo que cosecha/busca.

Las cosas que nunca se dicen: Jordi, un exemple que crec que és molt gràfic i significatiu és la pel·lícula Revolutionary Road (si no l'has vista, te la recomano). Parla del post happy ending, mostra la decadència després del clímax, és una reflexió al voltant de: i què passa quan s'aconsegueix el somni americà, tot allò que sempre has volgut? (la dona ideal, una bona casa, una bona feina, bones amistats...) M'alegro haver-te incitat a tornar a comentar! :)

25 d’octubre del 2010, a les 13:24

Comment by Estike.

creo que tu misma das pie a mi argumento; en el momento en que una persona es actor éste deja de ser él mismo para convertirse en una imagen de como él quisiera ser o de como quiere ser visto por su entorno. La propia definición de actor lo dice, éste, para actuar, necesita de unas referencias con tal de emular una personalidad concreta, pero en ningun caso es la suya. Actores como Pacino o De Niro, se los acusa muchas veces de sobreactuar, pues estan cargadisimos de clichés, siempre ofreciendo una imagen totalmente distorsionada de aquello que es real. Por otro lado, dicrectores como Bresson o Straub-Huillet odiaban el papel de actor precisamente por esto, porque en el momento en que actuaban se alejaban de aquello que pudiese ser real y eso era incompatible con su máxima del cine, que es ofrecer una imagen real de la vida. Por eso, si te fijas en sus pelis, los actores intentan despojarse de todo clichés y expresividad.

;)

28 d’octubre del 2010, a les 15:40

Comment by Las cosas que nunca se dicen....

Sí que l'he vist, d'en Sam Mendes, no?
Del que recordo de la peli, el personatge de la Kate Winslet volia un ideal de vida que al llarg de la pel·lícula es va trencant i trencant. Anar a París, que el seu marit fos escriptor, etc. Potser recordo més aquest personatge perquè és amb el que vaig tenir més empatia.
Suposo que el greu error es voler viure una realitat imaginària. Crec que és l'origen de tot el sofriment personal. Ens aferrem al passat, o als desitjos de futur, i mentrestant el present passa i ni tan sols en som conscients.

Publica un comentari a l'entrada