Blog Entry

La vermellor del no-res

dilluns, 25 d’octubre de 2010 by Marta M.Q. , under

La melena pèl-roja descabellada flotant al vent, la mirada perduda al mar, un mar que no cessa de moure's i canviar i que fa trontollar la sòlida estabilitat que es trepitja, i una mà estesa que pretén retenir el que es va tenir i que es nega a acceptar el no-res.
A El desierto rojo de Michelangelo Antonioni, Monica Vitti interpreta genialment una dona perduda i angoixada - i que provoca neguit a l'espectador- que ha quedat trastocada arrel d'un accident de tràfic i que al reprendre la seva vida es troba amb un desert: un entorn gris, ple de fàbriques (estil apocalíptic); la curiosa i distant relació amb el marit o amb els amics; la enigmàtica i forta relació amb el seu fill... Però en aquest ambient misteriós i depriment, els colors cobren vida i significat: la caseta vermella on es refugien els amics, el dibuix groc i lila que ella li dibuixa al seu fill, el seu abric verd enmig de la destrucció de la natura... Il desserto rosso és una pel·lícula de més d'un visionat, plena de subterfugis, de lliscaments, de frustracions. Una lluita del poderós gris contra els colors.

Fotografia: J-ent

7 Responses to 'La vermellor del no-res'

25 d’octubre de 2010 a les 15:26

Comment by Elfreelang.

Antonioni....cine del bo! bon apunt! esperem que la lluita la guanyin els colors!

26 d’octubre de 2010 a les 0:49

Comment by jordicine.

Caldrà revisar-la. Jo aquest finde he vist 'Herois'. Em va agragar moltíssim! Un petó.

26 d’octubre de 2010 a les 1:24

Comment by Estike.

il desserto rosso es la representación de lo aparente frente lo real, la mirada frente a la vista y la sociedad frente a la Vitti. Su entorno representa aquello aparente, aquello que mira pero no ve, mientras que la protagonista lucha para ver y, en esa busqueda solo encuentra la soledad y la locura. Su hijo, puro y libre de prejuicios, da una lección a su madre ¿cuánto son 1 +1, mamá? La mamá, acercándose, dice lo de que cuántos van a ser, claro, dos, son dos. El Niño le reta, ¿sí?, pues mira. En un cristal, lentamente, el Niño desliza sendas gotas, al tiempo que cuenta: 1…2 ¿Cuántas ves?

26 d’octubre de 2010 a les 2:14

Comment by Because I'm Worth It.

seguiremos la recomendación,

una sugerencia más de la que tomamos nota para nuestro blog,

un saludo de dos iniciadas recientes,

worthbcn

26 d’octubre de 2010 a les 14:32

Comment by maria.

No l'he vist.Me l'apunto!

30 d’octubre de 2010 a les 13:19

Comment by Bargalloneta.

jo tampoc! també me l'apunto!

19 de novembre de 2010 a les 2:01

Comment by Marta M.Q..

Elfreelang: Gràcies, Elvira! Però és difícil lluitar contra el gris, no?

jordicine: Val la pena! Ja vaig llegir que recomanaves Herois. Me l'apunto. petons

Estike: Sí, habla de la convención, del individuo frente a la sociedad (¿Está ella 'loca' o lo están los otros?). Me enganchó el filme.

Because I'm worth it: Gracias por vuestra visita! Un saludo! :)

maria i Bargalloneta: Ja em direu què tal!

Publica un comentari a l'entrada