Blog Entry

Blanc i negre

divendres, 4 de febrer del 2011 by Marta M.Q. , under

Black Swan, la nova pel·lícula de Darren Aronofsy, parla de dualitats i enfronta la teoria versus la espontaneïtat, la rigidesa i la sensualitat, el fer-ho bé amb el deixar-se anar, el cigne blanc i el cigne negre, la Natalie Portman i la Mila Kunis; dues cares de la mateixa moneda que podrien ser complementàries però que no fan més que lluitar entre elles. En realitat, no és sinó una manera de tractar la lluita interior, l'afany de superació, la frustració i la disciplina de la Nina (Portman), una ballarina de ballet entregada completament a la seva vocació i que, a més, en el seu temps lliure, és reprimida i controlada per la seva mare. És un film que no deixa indiferent, que enganxa i angoixa a l'espectador, que es posa a la pell de la Nina i pateix amb ella.

Natalie Portman interpreta magistralment al cigne blanc, amb uns moviments gràcils i unes expressions que transmeten les seves obsessions, culpes i pors. La sexualitat reprimida és un dels trets de la Nina, que es topa amb Lily, una fogosa rival, amb la que mantindrà una escena tòrrida després que el professor la inciti a explorar en l'àmbit del sexe. Les paraules no tenen trascendència en aquesta obra, on la música i la fotografia es podria dir que ho diuen tot per si mateixes.


Fotografia: Estrenos de cine

3 Responses to 'Blanc i negre'

4 de febrer del 2011, a les 3:24

Comment by òscar.

Fa una molt bona pinta el que expliques. I, a més a més, sóc d'aquella colla de "pesaos" que senten devoció per la Portman. Ni que sigui fent un anunci.

4 de febrer del 2011, a les 12:49

Comment by maria.

Tinc moltes ganes de veure-la.

16 de març del 2011, a les 2:28

Comment by Estike.

Aunque la película sea visual y argumentalmente impactante, poco sorprende para aquellos que hemos seguido su trayectoria. Siguiendo el mismo guión de otras obras suyas (requiem por un sueño, Pi y en menor medida the wrestler)y a modo de tragédia griega, la protagonista emprende un viaje que le llevará a su perdición, educandonos con un mensaje final en forma de crítica hacía una conducta concreta.
La estructura tampoco se aleja apenas de Requiem o Pi; empezando por un "ensayo", con ritmo lento que va in crescendo hasta llegar a un final de extasis emocional sin tregua.
Aún así se puede afirmar que el director sigue bastante firme a sus trabajos iniciales y que no ha acabado de venderse por la fama, algo que se agradece ante tanto cine "de fábrica".

Publica un comentari a l'entrada