Avui ho he tornat a somniar. Ens equivocàvem de tren i després no arribàvem a l'últim que ens deixava a casa. Així que caminàvem des de l'interior, no sé exactament des d'on, però travessàvem a peu mig Catalunya, literalment, una mena de foot trip impossible en poques hores. Baixàvem muntanyes i carreteres mentre es feia fosc, tot esquivant cotxes, parlant amb gent; pujàvem per camins obscurs i vèiem ossos, trobàvem cares conegudes que no recordo, i en principi arribàvem a casa, perquè la sensació era plàcida.
Vist ara des de fora sembla com si representés la vida en general: la vida i la mort, allò que anem trobant i perdent pel camí. Recordo que em sentia lliure i tranquil·la i mirava embadalida la posta de sol, com l'altre dia que emmarcava les vistes des del Poble Espanyol o ahir, a les deu i pico de la nit, que encara hi havia celistia, com diu la meva mare, i es veia la silueta de Montserrat, envoltada de tonalitats ocres i blavoses.
1 Responses to “Metàfores vitals”
Comment by DooMMasteR.
Un somni impressionant que voldria per a mi! :-)
Publica un comentari a l'entrada