Blog Entry

Sense paraules

dijous, 22 de desembre de 2011 by Marta M.Q. , under


No li calen paraules a The Artist. S'ha de veure. És una pel·lícula exquisita. És arriscada, ja que avui en dia el públic no està acostumat a veure cine mut i en blanc i negre, però alhora és una aposta segura ja que es tracta d'una obra plena de reminiscències dels grans clàssics, com va dir el director, com Chaplin o Murnau (Amanecer) . Personalment em va fer pensar en Cantando bajo la lluvia, ja que relata com afecta als actors el pas del cinema mut al sonor. Tot és excel·lent: la música, les actuacions (sobretot el protagonista, amb un posat i un aspecte com els dels galants d'aquella època), els plans i la fotografia i, el més important, el com dir-ho tot sense dir res i fer-ho bé, amb humor, innocència, enginy i realisme, com es feia abans. La millor escena de The Artist és, probablement, l'instant posterior del somni del protagonista, on té lloc la revelació del cinema. 

4 Responses to 'Sense paraules'

22 de desembre de 2011 a les 12:37

Comment by maria.

El fet de que sigui muda em fa una mica de por...

23 de desembre de 2011 a les 1:02

Comment by fanal blau.

A mi també em sedueix veure-la!
Unes bones festes, Marta! I una molt bona entrada d'any 12!
Una abraçada!

25 de desembre de 2011 a les 3:28

Comment by Marienkafer.

Tiene muy buena pinta, seguro que la veré uno de estos días.

Felices fiestas!

25 de desembre de 2011 a les 14:36

Comment by Estike.

resulta muy difícil percibir ese realismo del cine mudo con una imagen tan nítida y las secuencias a 24 fps, le falta la mágia. Una imagen granulada, demasiado contrastada y filmada a 16 fps puede ser virtud en vez de defecto, y eso Guy Maddin lo sabe de sobras. Me encanta The saddest music in the world.

pd. que passis un bon nadal!

Publica un comentari a l'entrada