No puc evitar que se'm faci un nus a la gola quan escolto la banda sonora de Sonrisas y lágrimas. Sobretot Edelweiss, amb aquella guitarra tan suau i la melosa veu de Christopher Plummer. M'he esgarrifat quan he vist que la pel·lícula data del 1965. I que últimament dic això de "a mi em va passar als divuit anys" o "no em visitava 'el ratoncito Pérez des de feia 20 anys'". Em provoca certa malenconia que, sense avisar, s'acaben les coses que cada any tenies apuntades a l'agenda com esdeveniments inamovibles i sagrats. Més que acabar-se, es modifiquen. Qui ho diria que tot allò que semblava etern, avui es fa fonedís, com si la papallona hagués agitat les ales i ho hagués canviat tot en un moment. Em sento indignada, com si no m'haguessin avisat que, encara que m'aferri a creure-ho, res és per sempre.
10 sense Gabo
Fa 2 dies
5 Responses to 'The Sound of music (of yesterday)'
Comment by maria.
Pel teu comentari puc arribar a entendre que has superat els 20 i és que quan els superes la vida passa...tan de pressa. Viu al màxim i sense pensar que estàs perdent el temps.^-^
Comment by Marta M.Q. .
Estic arribant als 30, Maria! I des dels 25 que tot va molt ràpid i hi han molts canvis!
Comment by Elfreelang.
la vida passa vertiginosa , els canvis hi han de ser .....els 30 dius ......si ets una joveneta!
Comment by ricard.
La vida passa tan de pressa que fa vertígen. Jo ja he fet el mig segle i em continuo sentint jove i curiós com quan en tenia vint. No sé si això és bo o dolent.
Comment by Marta M.Q. .
Elvira, i tant! sí que hi han de ser, però sembla que hi han etapes on el temps sembla haver-se detingut i altres que passen moltes coses i molt ràpid. moltes gràcies per això de joveneta ;)
Felicitats, Ricard! Això és bo, es clar! La curiositat i la vitalitat mai s'han de perdre!
Publica un comentari a l'entrada