tag:blogger.com,1999:blog-52049561841374698842023-11-16T03:57:50.179-08:00Antena de papallonaMarta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.comBlogger349125tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-79767874527653060792021-04-09T08:26:00.002-07:002021-04-09T08:26:10.558-07:00El coste de vivir<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6e1WCALDE3nF-kiAB1vqz3hD5J_jC-HnfS31472JxuuvBKU1HwR9rlUT9NuC_U82ChBDHlAdWMTjX6vsPiwCliKInLgRTBV4sXkGU8CZFgmwrSHXer_jexI8UWVbJlIOdMm2PQcTPdcc/s1309/levy.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1309" data-original-width="768" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6e1WCALDE3nF-kiAB1vqz3hD5J_jC-HnfS31472JxuuvBKU1HwR9rlUT9NuC_U82ChBDHlAdWMTjX6vsPiwCliKInLgRTBV4sXkGU8CZFgmwrSHXer_jexI8UWVbJlIOdMm2PQcTPdcc/s320/levy.jpg" /></a></div><br /><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">En pleno ‘boom’ del término <em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">mansplaining</em>, aunque fue descrito por primera vez por Rebecca Solnit en «Men Explain Things to Me», en 2008, hay otra expresión que creo que es más significativa si cabe, que la autora Deborah Levy mencionó en una entrevista: el <em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">mansilencing</em>, es decir, el silencio y la indiferencia de los hombres como modo de empoderamiento y autoridad frente a la mujer. El menosprecio no siempre se canaliza a través de gritos o palabras malsonantes, sino muchas veces es la falta de atención deliberada, no mirar a los ojos ni escuchar, en definitiva, provocar la inseguridad, la invisibilidad de la otra persona.</p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">En «El coste de vivir», Levy reflexiona sobre cómo la sociedad desdibuja, oprime y sofoca a la fémina: mujeres sin nombre relegadas a ser “la mujer de” o “la madre de”, mujeres que ven cómo invaden su espacio vital o a las que ignoran y menosprecian su relato. </p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px;">Leer crítica completa en <a href="https://www.nosolocine.net/el-coste-de-vivir-de-deborah-levy/" target="_blank">Nosolocine. </a></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px;"> </p><div><br /></div>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-90669106720137603032020-12-22T01:37:00.004-08:002020-12-22T01:39:31.112-08:00Los caminos que no escogemos: Lo que podría haber sido y no fue<p><span face=""Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 13px;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTBIZZP_cJlrtPUtLBu6iHMthVlwfCtzB50mownoqnLbdiess9VW9lyWhN9DEh7xI4c_ASQ-jtzU0OSax8yTlOPBmVsnJanEYOAW5p2MVXdg6BbQO1tYzbgombMFufTqsK3p9BiP963VY/s2048/road-1387x2048.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1387" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTBIZZP_cJlrtPUtLBu6iHMthVlwfCtzB50mownoqnLbdiess9VW9lyWhN9DEh7xI4c_ASQ-jtzU0OSax8yTlOPBmVsnJanEYOAW5p2MVXdg6BbQO1tYzbgombMFufTqsK3p9BiP963VY/s320/road-1387x2048.jpg" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;">Qué lástima que un título tan sugerente esconda una historia tan desaprovechada y tediosa. «Los caminos que no escogemos» es una película estrenada recientemente en Amazon Prime protagonizada por un elenco de grandes estrellas como Javier Bardem, Elle Fanning y Salma Hayek. Sus interpretaciones son magistrales, sobre todo cabe destacar la sintonía entre Bardem y Fanning, padre e hija en el film, donde ambos brillan en medio de un escenario y una trama vacías. Bardem es un hombre mexicano atrapado en su incapacidad y su mente se asemeja a la locura incesante de ruidos y confusión de Nueva York. Mientras su hija lo acompaña a unas visitas médicas, él se deja llevar por ciertas ensoñaciones...</span></div><span face=""Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 13px;"><br /></span><p></p><p><span face=""Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 13px;">Leer la crítica completa en <a href="https://www.nosolocine.net/critica-de-los-caminos-que-no-escogemos-lo-que-podria-haber-sido-y-no-fue-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>. </span></p>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-39020629968625391052020-11-20T10:47:00.008-08:002020-11-20T11:03:05.208-08:00Ordesa: La vida és de paper groguenc<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg34wNs-3dm0AsJG7NfjRWjYRcztKyKhJBPDlJI4eRV6sD-aHN0s2K7eyQvW5bGUY1fSseu5nediHgF1Yic_4WArcRbOW-6QOoyfIqqGPB0-axJRTGff8J826Qa3_GzVXmD3iBlaZQx9ro/s500/ordesa.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="400" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg34wNs-3dm0AsJG7NfjRWjYRcztKyKhJBPDlJI4eRV6sD-aHN0s2K7eyQvW5bGUY1fSseu5nediHgF1Yic_4WArcRbOW-6QOoyfIqqGPB0-axJRTGff8J826Qa3_GzVXmD3iBlaZQx9ro/s320/ordesa.jpg" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;">Com pot ser que hagi visitat el Palacio da Pena de Sintra i en aquell moment no em fixés en el mar lluent al fons? Com pot ser que només el recordi envoltat de jardins i boscos? Em pregunto com es pot viure la mateixa realitat des d'aquest abisme incoherent. I en quin moment vaig deixar anar el nom d'aquell local encantador de Mèxic (era un restaurant, un hotel?) i no sóc capaç de recordar més enllà, per molt que m'hi esforci; només veig aquell pati tan frondós amb una piscina, de nit. Ara ja no hi puc tornar: no es pot tornar a un lloc que desconeixem, que desoblidem. M'estic esborrant les passes del meu propi camí. Com és que el meu marit recorda haver dit això i jo allò altre, on està l'arbitre de la veritat en aquests casos? Més enllà de qui té raó, només vull saber si els meus records han estat modificats degut al pas del temps que ho tergiversa (o més ben dit, jo que ho tergiverso), perquè si és així m'estic boicotejant i és una idea que em martiritza. Emmagatzemar un munt de retalls i souvenirs i àlbums de fotografies per al final desprenden's: tots els records es buiden en un cap trencat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A <i>Ordesa</i>, Manuel Vilas parla de l'oblit, de la misèria i la mort, i la manca d'un passat vívid i d'una cronologia real, un passat àrid de certeses, sense poder preguntar a ningú a quin any va morir la tieta, i notant la fiblada de no haver conegut més a fons els qui el van engendrar. És un homenatge als seus pares, a la seva família, un retrat d'una època, però també és un avís: preguntem als més propers, compartim per no oblidar, quan encara no és massa tard. Que tot allò que ens sustenta s'esfondri el menys possible. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sí, Ordesa és un lloc per tornar-hi. </div>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-76338673804891491062020-10-27T12:08:00.015-07:002020-10-27T12:19:53.605-07:00"La viuda": Todo por amor<p style="text-align: left;"><span style="font-family: verdana;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: verdana;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiB5OBgAL6SYqzctJYSa5hh3Ud9G0vlGIwavaUcN7VjxnZb9KFFt68TPyNBTDtjnU5VIXo7iXYbWMfTMn_dUE4NN10_RhDVkelYpKnMqjozUEpQSDO8o-DfgQ85-b5X-Fy6AIH4dk_CaFI/s1600/widow.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiB5OBgAL6SYqzctJYSa5hh3Ud9G0vlGIwavaUcN7VjxnZb9KFFt68TPyNBTDtjnU5VIXo7iXYbWMfTMn_dUE4NN10_RhDVkelYpKnMqjozUEpQSDO8o-DfgQ85-b5X-Fy6AIH4dk_CaFI/w400-h300/widow.jpg" width="400" /></a></span></div><span style="font-family: verdana;"><br /></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana; font-size: medium;">Tres años después de la muerte de su marido en un accidente aéreo en la República Democrática del Congo, Georgia Wells, protagonizada por <span style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Kate Beckinsale</span>, está convencida de que su marido, Will, sigue vivo tras vislumbrarlo en la televisión, en un noticiario sobre unos disturbios en Kinsasa. Georgia emprende un viaje que la transportará a las profundidades de la selva, al epicentro de sus miedos, dispuesta a encararse con la verdad.</span></div><p></p><p></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">La miniserie, de ocho capítulos, gira en torno al descubrimiento de su verdad individual, estrechamente ligada a una verdad colectiva. La historia de Georgia se entrelaza con la realidad del Congo y ya, para siempre, su vida formará parte de ese país. Es la historia del duelo y a la vez del empoderamiento de Georgia, con un retrato del Congo que, a ratos, casi parece un documental. Cada capítulo es una caja de sorpresas, con varias subtramas que, pese a que esto ha sido motivo de críticas, en mi opinión enriquecen y aportan complejidad a la historia.</span></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">Crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-la-viuda-todo-por-amor-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>.</p>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-75587059898282337892020-08-27T02:51:00.005-07:002020-08-27T02:53:02.023-07:00Normal People: La huella del primer amor<p><em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;"></em></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTFChw6ElRPYjyTDB9_L5zNkl3ZSC1NAQnaic-qgYJcc9mMJqMyQrjdBeB8kFktSs-4jnxioUmDK__IrPNjY4QXnX-BmI7jPNIcqoWGh6GCWlcJk59OGMa6Xf6qTgS7ltuWUFx1PHGNn4/s1016/Normal_People.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1016" data-original-width="762" height="512" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTFChw6ElRPYjyTDB9_L5zNkl3ZSC1NAQnaic-qgYJcc9mMJqMyQrjdBeB8kFktSs-4jnxioUmDK__IrPNjY4QXnX-BmI7jPNIcqoWGh6GCWlcJk59OGMa6Xf6qTgS7ltuWUFx1PHGNn4/w384-h512/Normal_People.jpg" width="384" /></a></em></div><span style="border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;"><br /><div style="text-align: justify;"><em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-style: italic; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Normal people</em><span style="background-color: white; font-style: italic;"> </span><span style="background-color: white;">es un retrato melancólico y entrañable del primer amor, forjado en el instituto y cuyo sentimiento perdura en el tiempo a pesar de los altibajos y distanciamientos de la relación.</span></div></span><p></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">Basada en la novela de Sally Rooney, esta sencilla historia de amor entre Marianne y Connell, dos adolescentes irlandeses, desprende un amor real, sin florituras, sin prisas, un amor más bien contenido, lejos de las historias hollywoodienses. Se muestra un amor pausado, contemplativo, intenso, doloroso, sexual, con silencios cargados de palabras y pequeños gestos que quitan el aliento. El primer amor hace mella de tal forma que marca las decisiones del camino a la vida adulta. Ellos deambulan por la vida, pero su amor siempre está presente.</p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px;">Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-normal-people-la-huella-del-primer-amor-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine.</a></p>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-5315237155920379062020-07-31T05:50:00.002-07:002020-07-31T05:51:37.523-07:00Little Fires Everywhere: Un fuego inspirador, pero no abrasador<p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHpYNZk8flhhFM9-MVIuAWeZMwhefwh7pVdq9VtNrGu4DyH5AqYGtozR_l7FlEnAaEz24yy7phlEiJubzmMIajPCU72GuHkB5a1MKivggUTCVAoNI6UaU_BeqW9VErNeLVyRPXkifxmnU/s600/little_fires.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="600" data-original-width="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHpYNZk8flhhFM9-MVIuAWeZMwhefwh7pVdq9VtNrGu4DyH5AqYGtozR_l7FlEnAaEz24yy7phlEiJubzmMIajPCU72GuHkB5a1MKivggUTCVAoNI6UaU_BeqW9VErNeLVyRPXkifxmnU/s0/little_fires.jpg" /></a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><font face="arial" size="2"><div style="text-align: justify;">Elena contempla su mansión, totalmente calcinada tras arder con pequeños fuegos en diferentes puntos de la casa mientras la familia dormía. ¿Quién lo ha hecho y por qué? Se sospecha de Izzy, una de las hijas, que se encuentra en paradero desconocido. Más que la resolución en sí del misterio, lo interesante es ver la complejidad de las protagonistas y las historias de su entorno.</div></font><p></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;"><font face="arial">Para los apasionados de <a href="http://www.nosolocine.net/big-little-lies-premio-nicole-kidman-helena-garcia-castano/" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #0b89b0; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease-in-out 0s;">«Big Little Lies»</a>, serie de la cual estamos esperando su tercera temporada, «Little Fires Everywhere» es una buena opción que no decepciona, aunque no llega a su altura. La actriz Reese Whiterspoon prolonga su personaje de madre rica y perfecta de «Big Little Líes», añadiendo el TOC (Trastorno Obsesivo Compulsivo) del control que la convierte en despiadada en algunas ocasiones. Encarna a Elena, madre de cuatro hijos que vive en Shaker Heights, un barrio de primera clase que presume de ser también integrador y respetuoso con todas las personas. Sin embargo, un día se cruza en su vida la artista y bohemia Mia (Kerry Washington) con su hija Pearl, sin recursos y de raza negra, y eso desestabilizará no solo el mundo de Elena, sino la vida supuestamente perfecta en Shaker Heights.</font></p><p style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "droid sans", arial, verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px 0px 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-little-fires-everywhere-un-fuego-inspirador-pero-no-abrasador-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>. </p>Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-6889050475348098932020-05-04T05:51:00.001-07:002020-05-04T05:54:50.227-07:00Historias del Bucle: La vida es un abrir y cerrar de ojos<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="p1" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjsn6nG28vs0mO5AwhdFf-KIJbom5MFnMpe6JqsgNaLNX4YAqH7tLgRr-xj-V619gJWEoK7bBQNraFfSHBy9EIMzTbouAZk1OGWPZgs9BQh52AvylPwDOHFK8C3-C8AZENnk2FEiFi2uCs/s1600/tales+loop.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="694" data-original-width="768" height="360" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjsn6nG28vs0mO5AwhdFf-KIJbom5MFnMpe6JqsgNaLNX4YAqH7tLgRr-xj-V619gJWEoK7bBQNraFfSHBy9EIMzTbouAZk1OGWPZgs9BQh52AvylPwDOHFK8C3-C8AZENnk2FEiFi2uCs/s400/tales+loop.jpg" width="400" /></a><i>Historias del Bucle (Tales from the loop) </i>es una miniserie de ocho capítulos producida por Jodie Foster y compuesta por historias individuales entrelazadas que tienen lugar en un pueblo situado encima del Bucle, una máquina que es capaz de alterar el universo.<span class="Apple-converted-space"> </span>Cada capítulo de la serie se centra en un personaje y en un tema, pero sobre todo el foco es el deseo: el anhelo de un hogar, de convertirnos en otra persona, de que el tiempo se detenga, de que no fallezcan aquellos que amamos, de la necesidad de proteger a nuestra familia, de sentirnos amados, de hacer las paces con nuestros monstruos del pasado y, por último, de que la vida no suceda en “un abrir y cerrar de ojos” (como dicen algunos protagonistas). También cuestiona la ética de ciertas acciones de los personajes, ya que puede que si su deseo se cumpla eso perjudique a otros.<span class="Apple-converted-space"> </span></div>
<div class="p2" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 17px; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="p2" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 17px; text-align: justify;">
Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-historias-del-bucle-la-vida-es-un-abrir-y-cerrar-de-ojos-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>. </div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-73143330563844951872020-05-01T11:57:00.002-07:002020-05-01T11:58:55.445-07:00<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="p1" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh03rWOLBbMk8L3hBlfjwMICmGFmq1GBSx_3NgdwsnfPIw1aO0QQkoFjzZFiupW9J0Jx_8DRfecOiyA-ArtnQ76oweMMEI5YmBHZFquuoLk9Ix90wl7mhqVEMbhehAoW_reOm_9l2Wq90A/s1600/devs.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="558" data-original-width="992" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh03rWOLBbMk8L3hBlfjwMICmGFmq1GBSx_3NgdwsnfPIw1aO0QQkoFjzZFiupW9J0Jx_8DRfecOiyA-ArtnQ76oweMMEI5YmBHZFquuoLk9Ix90wl7mhqVEMbhehAoW_reOm_9l2Wq90A/s400/devs.jpg" width="400" /></a></div>
¿Nuestra vida está predeterminada o somos libres para elegir? El eterno dilema está servido en <i>Devs</i>, miniserie de ciencia ficción dirigida por Alex Garland (director de <i>Ex machina y Aniquilación</i>) con un halo elegante, enigmático y único. Lily y Sergei son una pareja que viven juntos y trabajan en una compañía tecnológica de San Francisco. Un día Sergei recibe un ascenso y pasa a formar parte de una investigación secreta y prestigiosa llamada <i>Devs </i>(sí, el nombre ya nos da una pista importante).<i> </i>De repente, Sergei desaparece y Lily se ve arrastrada a un mundo de mentiras y crímenes que giran entorno de un gran descubrimiento: la tecnología ha revolucionado la percepción de la Historia y, en consecuencia, la concepción de la libertad y la responsabilidad, abriendo un debate sobre el dilema ético que se deriva de ello.<span class="Apple-converted-space"> </span></div>
<div class="p2" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 17px; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="p2" style="font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 17px; text-align: justify;">
Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-devs-determinismo-o-libre-albedrio-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine. </a></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-47983014791308144202020-04-27T05:04:00.003-07:002020-04-27T05:10:28.499-07:00<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7GW8BQjb6i2dPFz03yxIGbwCBB69YR5Jfft2NxLub-72bSIVh84Nf-_tmFt_P67SwUs8bpyI3WRlUMtA8Ar8lg1frSTBdlAfJ1QWcP5VawXCoxET3_a0bIMXI4MeLtFCTXYdU1naY29o/s1600/monos.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="625" data-original-width="441" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7GW8BQjb6i2dPFz03yxIGbwCBB69YR5Jfft2NxLub-72bSIVh84Nf-_tmFt_P67SwUs8bpyI3WRlUMtA8Ar8lg1frSTBdlAfJ1QWcP5VawXCoxET3_a0bIMXI4MeLtFCTXYdU1naY29o/s320/monos.jpg" width="225" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;"><i>Monos</i> no es una película para todos los públicos. Esta cinta colombiana asfixia, como la humedad y el ruido de la selva, lejos de la visión idílica que tenemos de ella en vistas aéreas. Es un retrato desgarrador de una guerrilla en unas montañas de Colombia formada por ocho jóvenes con disciplina militar que custodian a una doctora norteamericana, su prisionera, interpretada por Julianne Nicholson. Pero ¿por qué secuestraron a esta doctora? ¿Qué solicitan a cambio de su entrega? ¿Quiénes son los líderes que mandan a este grupo de muchachos y qué misión tienen? He echado de menos una trama sólida y por ello me ha parecido ver un documental en el que se estudia el comportamiento de estos jóvenes, cual monos: cómo se pelean por el suelo y se azotan violentamente, comen lo que van encontrando por el camino, mantienen relaciones sexuales entre todos… en definitiva, responden solo a sus instintos más primitivos.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;">Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-pelicula-monos-retrato-de-una-guerrilla-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>. </span></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-38145417331934929542020-04-09T13:23:00.001-07:002020-04-09T13:25:13.684-07:00Unorthodox: La metamorfosis <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj569WlZm01C0YdpJxuCAAqr3rqr9_2uKxIHuTxmMvdNhTXEaoyxH9SRmWYd8CrxWF_y2qNSsBECOyU7_fFWTtw5PiT7lsSgtvQkOtuOo13mA67DyCLCbXo1Fm4sn6FveZpq4YPEeS70SM/s1600/IMG_6691.PNG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1155" data-original-width="760" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj569WlZm01C0YdpJxuCAAqr3rqr9_2uKxIHuTxmMvdNhTXEaoyxH9SRmWYd8CrxWF_y2qNSsBECOyU7_fFWTtw5PiT7lsSgtvQkOtuOo13mA67DyCLCbXo1Fm4sn6FveZpq4YPEeS70SM/s320/IMG_6691.PNG" width="210" /></a></div>
<div class="p1" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span class="s1"><i>Unorthodox </i>empieza con la fuga de una joven judía de la comunidad ultraortodoxa de Williamsburg, en Nueva York, a Berlín en busca de una nueva vida. Se trata de una miniserie de cuatro capítulos (estrenada a finales de marzo en Netflix) basada en la</span><span class="s2" style="background-color: white; font-kerning: none;"> autobiografía de Deborah Feldman que publicó con solo 25 años: <i>Unorthodox: el escandaloso rechazo de mis raíces jasídicas</i>. Es una miniserie interesante por el retrato de la sociedad ultraortodoxa y el rol de la mujer en ella (al estilo <i>El cuento de la criada</i>), explicado a través de la transformación de Esty -encarnado por la actriz Shira Haas, la Scarlett Johanson israelí, que interpreta su personaje magníficamente bien- que, a base de numerosos flashbacks como aleteos de una mariposa por huir de su pasado, deja de ser una crisálida sumisa para dejar paso a una mariposa empoderada.</span></div>
<div class="p2" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); background-color: white; font-family: Helvetica; font-size: 17px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 20px;">
<span class="s3" style="font-kerning: none;"><i></i></span><br /></div>
<div class="p3" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
En un primer momento, el marido se muestra resignado y asume que su marcha se debe a su infelicidad; sin embargo, la familia del marido enseguida la culpan por no merecerle, tener una familia desestructurada y, sobre todo, no haber sido capaz de engendrar un hijo después de un año de casados, un estigma que siempre ha provocado que la gente la compadezca y que su entorno más cercano se inmiscuya sin ningún tipo de pudor en sus relaciones sexuales. Esty no es como las demás mujeres, lo dice ella y también lo dicen los familiares. Pero, ¿en qué sentido, por qué se intuye como peyorativo? ¿Es diferente porque tiene inquietudes como tocar el piano y está mal visto? Esta huida de Esty “sienta un precedente peligroso” en la comunidad, así que deciden ir a buscarla y llevarla de vuelta a casa, así que envían al marido y a su primo, como si fueran matones, lo que aporta un toque de intriga y persecución a la miniserie.<span class="Apple-converted-space"> </span></div>
<div class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; min-height: 17px;">
<br /></div>
<div class="p3" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
Mientras tanto, Esty reconecta con ella misma y, más adelante, con su madre, que también vive en Berlín. Su aventura empieza cuando conoce un chico en una cafetería y a partir de allí todo son primeras veces: pintarse los labios rojo pasión, vestirse con unos simples vaqueros, comerse un bocadillo de jamón, socializar, en definitiva, empieza a actuar según lo que ella realmente quiere. </div>
<div class="p3" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="p3" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); font-family: Helvetica; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-unorthodox-la-metamorfosis-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a>. </div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-5240882617073416102020-04-01T10:34:00.003-07:002020-05-04T05:51:58.589-07:00Koi no Tsuki: Un nuevo comienzo<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPKySRFhELiDpBI0FI8dN5rTlZxayGP_hq6KDENDrADig2YUouJHAVa1Cjtm-sGYks7P9FAmnEN5YFcCMuoadz5gPAM4iEs4JQ9MNljdCGKabqxjvmKFuQBaSQNq-93901mNiJn5RoAkw/s1600/Love_and_Fortune_Serie_de_TV-881699701-large.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="848" data-original-width="1199" height="226" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPKySRFhELiDpBI0FI8dN5rTlZxayGP_hq6KDENDrADig2YUouJHAVa1Cjtm-sGYks7P9FAmnEN5YFcCMuoadz5gPAM4iEs4JQ9MNljdCGKabqxjvmKFuQBaSQNq-93901mNiJn5RoAkw/s320/Love_and_Fortune_Serie_de_TV-881699701-large.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
En «Koi No Tsuki» («Love and fortune», en español «Suerte en el amor»), serie japonesa de 12 episodios disponible en Netflix, una treintañera y un chico de quince años se aman intensamente, algo mal visto a los ojos de la sociedad. El cine es el origen y la burbuja protectora de este amor: ambos rinden culto a un director japonés, en concreto a un film titulado «Mar sin emociones», cuya trama narra el romance de una pareja que se encuentra con que, debido a un cambio gravitacional en la tierra, un virus propaga una enfermedad misteriosa que provoca la pérdida de emociones. Sin embargo, lo que parece ser el fin del mundo no es sino también un nuevo horizonte.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
«Love and fortune» relata una historia tabú (un aviso alerta que en Japón si un adulto mantiene una relación con un/a menor es un delito y puede comportar cárcel): Wako convive con su pareja desde hace años y, pese a ser infeliz en su relación, persiste en su zona de rutina y confort, como un ventilador que durante varios años cumple su función, pero se va desgastando y de repente se detiene… aunque con un simple gesto continúa dando vueltas en su tedia rutina. Un día, conoce al estudiante Yumeaki y de repente una ráfaga de aire fresco la desmelena. Cae en la infidelidad cuando siempre había estado en contra, aún siendo consciente que la diferencia de edad dificulta la esperanza de un ‘final feliz’.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
Leer la crítica completa en <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-serie-japonesa-koi-no-tsuki-love-and-fortune-un-nuevo-comienzo-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine. </a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-71222961671593163842020-02-08T08:35:00.002-08:002020-02-08T08:39:26.393-08:00«Hawaii», «Ferides» y «Vaca»: tres buenos cortos finalistas de los Premios VOC que hay que ver<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
El jueves 6 de febrero tuvo lugar la sesión inaugural de los <a href="http://www.nosolocine.net/llega-la-4a-edicion-de-los-premios-voc/" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; color: blue; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; transition: all 0.2s ease-in-out 0s;"><strong style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Premios VOC. Muestra Audiovisual en Catalán</strong></a> en Cinebaix, en Sant Feliu de Llobregat. Sin embargo, los cortometrajes se podrán ver hasta el 29 de febrero en diversas localidades de Cataluña.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
A continuación, queremos abrir el apetito a estas breves piezas artísticas con estas tres buenas producciones que hay que ver. Estos tres cortos los proyectaron el día de la inauguración y fueron los que más llamaron mi atención.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
<em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Hawaii</em>: <strong style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Las llaves del paraíso</strong></div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px; text-align: justify;">
¿Quién no ha querido ir (o volver) a Hawai? La melancolía impregna esta historia de un extaxista obsesionado por su coche y su pasado, con un final agridulce como la piña, que gusta pero pica.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px;">
<em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Ferides</em>: <strong style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">El amor es ciego</strong></div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px;">
“Ser ciego es un estilo de vida y una forma de ver el mundo”, afirma la protagonista invidente. En un parpadeo, este cortometraje nos plantea un debate moral sobre los límites del amor a la pareja y la autoestima.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px;">
<em style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Vaca:</em> <strong style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Allí, como siempre, en silencio</strong></div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px;">
Una piel en blanco y negro, y los machetazos del rojo sangre. Vaca nos muestra unas vidas rutinarias, almas y cuerpos entumecidos y encerrados en un matadero, en un bus (y en tantos otros lugares que podemos imaginar), hasta que un día todo cambia y el silencio de la rutina se detiene.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin-bottom: 20px; outline: none; padding: 0px;">
Publicado en <a href="http://www.nosolocine.net/hawaii-ferides-y-vaca-tres-buenos-cortos-finalistas-de-los-premios-voc-que-hay-que-ver-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-55628223079221109522019-12-31T06:20:00.001-08:002020-04-09T13:25:25.241-07:00Lucy in the sky: Un viaje fallido<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIU0-1dH4QlPYc-aUIZdpgrWJW7GqET5WCt0Oih6KPPMTmpUxj5w_jOK_esXcdO9f8rWU7VbsV9POX9Zzi1NnE7jvDsmYeI02T6KSDzvGo-GMbuFvw-PZpAe_LNiqySNWNHyIoZjGVIsI/s1600/lucy.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIU0-1dH4QlPYc-aUIZdpgrWJW7GqET5WCt0Oih6KPPMTmpUxj5w_jOK_esXcdO9f8rWU7VbsV9POX9Zzi1NnE7jvDsmYeI02T6KSDzvGo-GMbuFvw-PZpAe_LNiqySNWNHyIoZjGVIsI/s320/lucy.jpg" width="216" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;">No te molestes en ir a ver </span><i style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Lucy in the sky.</i><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;"> Personalmente me intrigaba el argumento sobre la obsesión por el espacio de una mujer astronauta de la NASA, protagonizada por </span><strong style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Natalie Portman</strong><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;">, pero ha resultado ser una pérdida de dos horas de mi vida. Ahora entiendo por qué en España aún no se ha estrenado. La idea era sugerente, pero las buenas intenciones no cuentan en el cine: un guión mal elaborado sin ningún sentido, encuadres muy cambiantes que desconciertan al espectador, planos muy pretenciosos al estilo de </span><a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-la-pelicula-to-the-wonder-una-paranoia-pseudopoetica-insufribe-por-helena-garcia/" style="background-color: white; border: 0px none; box-sizing: border-box; color: blue; font-family: "Droid Sans", Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 13px; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; transition: all 0.2s ease-in-out 0s;"><strong style="border: 0px none; box-sizing: border-box; list-style: none; margin: 0px; outline: none; padding: 0px;">Terrence Malick</strong></a><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;"> que no aportan nada y son un simple anuncio, una música que no destaca, además de un desenlace ridículo que nos confirma lo que ya sabíamos. El espectador no consigue en ningún momento empatizar con la historia ni con los personajes, todo parece artificial y vacío, y tristemente la obsesión de Lucy por el espacio, aunque es el hilo conductor y la gracia de la película, pierde fuelle a medida que avanza el film y finalmente al espectador le estalla la cabeza, como si de una nave espacial defectuosa se tratara.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "droid sans" , "arial" , "verdana" , sans-serif; font-size: 13px;">Para leer la crítica completa: <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-lucy-in-the-sky-un-viaje-fallido-por-marta-molins/" target="_blank">Nosolocine</a></span></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-27551217198662899152019-12-08T01:02:00.000-08:002019-12-08T01:08:28.358-08:00Crítica de Historia de un matrimonio:Yo soy California y tú eres Nueva York <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo_yW3rf-kDs8u61pKuxE92nggyHRbGhvGDqdNE1za0IjPk4go0zsLfak2Gow1ZHSMFiNvNOrgBT84RNqm-4kGjEL3IgdZ2bXgSkZG7QeVcZL3UO8dn1WM_-Xotduiuzi9uEX9AoK-72U/s1600/marriagestory.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="622" data-original-width="840" height="236" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjo_yW3rf-kDs8u61pKuxE92nggyHRbGhvGDqdNE1za0IjPk4go0zsLfak2Gow1ZHSMFiNvNOrgBT84RNqm-4kGjEL3IgdZ2bXgSkZG7QeVcZL3UO8dn1WM_-Xotduiuzi9uEX9AoK-72U/s320/marriagestory.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="background-color: white; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: left;">
<span style="color: #222222; font-family: "helvetica"; font-size: 14px;"><br /></span></div>
<div style="background-color: white; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="color: #222222;">Una relación termina y curiosamente el fin del amor no acostumbra a ser la causa. Se desencadena debido a un cúmulo de frustraciones, falsas promesas, palabras sofocadas, mentiras… hasta alcanzar el punto de no retorno. <i>Historia de un matrimonio</i>, la nueva película del director Noah Baumbach, estrenada ayer 6 de diciembre en Netflix (productora del film), retrata brillantemente la separación entre Nicole (Scarlett Johanson) y Charlie (Adam Driver) que, además de contar con unas vidas laborales exitosas, tienen un hijo que convierte el proceso en más arduo y doloroso aún. Cabe resaltar las interpretaciones de los protagonistas, sobre todo de Driver, que está soberbio en todo el largometraje, principalmente en la escena donde canta <i>Being Alive</i>, hacia el final de la película, y que eriza los sentidos (en contraposición, la escena donde aparece Johanson cantando con su madre y su hermana es bastante ridícula). La película recuerda a las míticas historias de Woody Allen... Para leer la crítica completa: <a href="http://www.nosolocine.net/critica-de-historia-de-un-matrimonio/" target="_blank">Nosolocine</a>.</span><span style="color: #222222;"> </span></span></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-34468209810535454172018-09-07T12:40:00.001-07:002018-09-07T12:42:34.317-07:00Qui diu estiu?<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<span lang="FR">Quin terrabastall aquests últims dies, entre llamps i trons i ais i uis perquè s'ha acabat l'estiu.<u></u></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<span lang="ES">Ahir al tren una noia escrivia a la seva mare en una postal de la Sagrada Família. Abans les<u> </u></span><span lang="ES">vacances eren sinònim de desconnexió: l'únic pensament cap al món real era decidir la postal,</span>resumir tot el que passava amb un "és molt maco tot això" i au. La tranqui·litat de pensar ja li explicaré tot quan torni, tindrem temps.</div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<span lang="ES">Enyoro tenir temps: anar de la platja a la piscina, <u>i</u></span> de la piscina al sofà i volta a començar. Anar sense roba interior, posar-me les ulleres només per fondre'm amb el mar. Enyoro també la dromomania (terme que he descobert avui: addicció per traslladar-se d'un lloc a un altre), el roadtrip constant d'anar parant, gaudint, menjant i dormint, com una fugida endavant on tot són descobertes, mil portes que s'obren de bat a bat a cada pas. </div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<span lang="ES">(Els millors moments acostumen a passar fora de càmara.<u></u><u></u></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px; text-align: justify;">
<span lang="ES">Que no es desenfoquin ni es perdin en l'oblit)</span></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-77322421343069459882017-01-31T04:52:00.001-08:002017-01-31T06:04:39.226-08:00City of Stars (La La Land)<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGdP2TYjRhCPoHmvewaH1pKI_BFrd79eryoMhbLtpTpoMA8pEQGIAEMXB5_9oSfYR8jvXwMEYXumC9KbrwRwqbEWLejELz63YuBWCqi0Z2RDIdrEGYJUXeX-Nuu5GmHWP2zG0lirlrMeE/s1600/la-la-land-633x356.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGdP2TYjRhCPoHmvewaH1pKI_BFrd79eryoMhbLtpTpoMA8pEQGIAEMXB5_9oSfYR8jvXwMEYXumC9KbrwRwqbEWLejELz63YuBWCqi0Z2RDIdrEGYJUXeX-Nuu5GmHWP2zG0lirlrMeE/s320/la-la-land-633x356.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Sóc del bàndol que pensa que no n'hi ha per tant, amb <i>La La Land. </i>És una pel·lícula que té un<i> </i>argument tòpic, amb escenes que ja ens sonen d'altres musicals clàssics, com <i>Cantando bajo la lluvia,</i> tot entretingut i melancòlic però previsible (i d'una durada massa llarga). És cert que Emma Stone ens sorprén amb la seva veu i la seva actuació, deixant a un segon pla en Ryan Gossling, que ho fa simplement correcte (ni molt menys a l'alçada d'Ewan McGregor a Moulin Rouge, per exemple). És cert que els colors i les coreografies de la pel·lícula i, per suposat, la BSO, estan molt ben fetes. (!)* Però res de tot plegat em va captivar i em va sorprendre, només em va enamorar el desenllaç, l'últim quart d'hora on, per fi, ens sobten amb un <i>unhappy end</i>, un final que fa tocar de peus a terra i emociona perquè, sí, així és la vida.<br />
<br />
*No seguir llegint si no voleu ser espoilejats! :)</div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-65630556000564786392016-11-18T08:20:00.002-08:002016-11-18T08:31:08.494-08:00¿La vida es un círculo? (Crítica de La llegada)<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="background-color: white;">
<div style="text-align: left;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: xx-small;"><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: xx-small;"><i><br /></i></span><span style="font-size: xx-small;"><i style="color: #454545; font-family: arial, sans-serif; text-align: justify;">La llegada </i><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; text-align: justify;">es, sin duda, una de las películas del año. Y no es la típica pelicula de extraterrestres. Por fin. No hay estrés, violencia, acción, ni un guión sencillo y pobre. Estos seres ("¿son turistas o cientificos?") que aparecen de repente en la Tierra con sus doce naves como si fueran megalitos sagrados son el medio para hablar de la vida, la comunicación, el miedo a lo desconocido, el amor y la concepción del tiempo. </span></span><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: xx-small;">Los planos y la música están claramente inspirados en Malick, en un claro homenaje a <i>El árbol de la vida. </i>Hay que destacar la interpretación de la actriz<i> </i></span><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; text-align: left;">Amy Adams, que realiza un viaje que me recordó al de Sandra Bullock en <i>Gravity</i>, sobre todo en la escena que Adams sube sola a la nave, sufriendo y sintiendo como si fuésemos ellas.</span><br /><br /><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: xx-small;"><span style="text-align: left;">Desde mi vivencia de la película, ésta tiene claramente una trama circular. ¿La vida es un círculo o un </span><span style="text-align: left;"><i>big bang</i></span><span style="text-align: left;"> de tiempos? </span></span></span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: x-small;">
</span></div>
</div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: x-small;"><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: xx-small;">
</span>
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: x-small;"></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: x-small;"><span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: xx-small;">
</span>
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: x-small;"><span style="font-style: normal; text-align: left;"><br /></span></span></div>
<span style="color: #454545; font-family: "arial" , sans-serif; font-size: x-small;">
</span></div>
<div style="background-color: white; color: #454545; font-family: arial, sans-serif; font-size: small;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjU0kTEKJVIQOGwb1jj2bybt4A_ErvJccDvAQKTpfF04RQ9F_UB89DEsFJtclErTq-inWAiNWYQEPpjvgLGxjssEgCsCqcQ4x76V7dShOHWzb-ZYr0oSA6-svzxU4Hcbq2tKcLcYrQUUVA/s1600/llegada.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="177" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjU0kTEKJVIQOGwb1jj2bybt4A_ErvJccDvAQKTpfF04RQ9F_UB89DEsFJtclErTq-inWAiNWYQEPpjvgLGxjssEgCsCqcQ4x76V7dShOHWzb-ZYr0oSA6-svzxU4Hcbq2tKcLcYrQUUVA/s320/llegada.jpg" width="320" /></a></div>
<br /></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-46079569934110576262016-07-22T07:00:00.002-07:002016-07-22T07:01:55.661-07:00Tòpics dels 30<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
Avui sento que és el dia dels tòpics: <br />que ja en tenim 30 i estem a l'estació dels bebès,<br />
que sentim nostàlgia de la època pre-mòbils quan érem realment lliures i coneixíem l'avorriment,<br />
que els amics de debò es poden comptar amb una mà (i ens sobren dits),<br />
que una hipoteca és pitjor que un tatuatge,<br />
que el passat no s'esvaeix (com bé explica Kundera en el seu últim llibre)<br />
que no sabem on estarem d'aquí mig any (ja no dic cinc),<br />
que el temps vola i nosaltres també,<br />
que jo ja no sóc la que era i que demà tampoc seré la d'avui.<br />
<br />
<br />
I fa tanta xafogor últimament que m'asfixio i, per sort, avui ha plogut, ha tronat i ha amainat.<br />
<br />
Cançó: <a href="https://youtu.be/X1XhabUawmU" target="_blank">In This Shirt</a></div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-58792961639339172022016-05-26T11:52:00.002-07:002016-05-26T11:52:39.205-07:00Rascacielos<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Vaig veure <i>Rascacielos </i>al Festival de Cinema de Sitges de 2015 ja que havia semblat ser un gran reclam al Festival de Toronto. La història relata el mític enfrontament de classes en format claustrofòbic i vertical: un edifici modern de 40 pisos, amb mil apartaments. </div>
<div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
La primera meitat de la pel·lícula és inquietant i compleix les expectatives, però la segona part sembla més aviat inconexa i es recrea en l'angúnia i la brutícia. Aquí algunes persones van abandonar la sala. És curiós veure com l'ésser humà es degrada i s'hi acostuma. Primer s'indigna i lluita contra aquest esdevenir de nou un ésser primitiu, però després s'acomoda a la brutícia i la violència. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Quan vaig saber que la història procedia d'una novel·la de J.G. Ballard que data de l'any 75, no vaig poder evitar llegir-me'l. I, com acostuma a passar, vaig gaudir molt més de la lectura, però tot i així a partir de la meitat em va envair el mateix desinterès que amb el <i>film</i>. Per què? Vaig arribar a la conclusió que, tant el lector com el ciutadà benestant al principi de la història o els espectadors que van abandonar la sala de cine, tots estem acostumats a les coses belles i estables però un cop es trastoquen, o s'abandona a temps o es fa el cor fort i s'aguanta fins que un acaba sent còmplice i veient bellesa en la barbàrie. </div>
</div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
</div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-85184351456718807202015-06-26T08:22:00.000-07:002015-06-26T08:23:49.694-07:00Incendis<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2plmlISSKGcjo6DK3AK63Q_mTK1raHdIPX6oEDC4TaSw2OUxQ8zesDNPhyphenhyphenrSORu2eZFTjpwram86IGhytJaYyR5G8-cYPmsj933VogU05thpAprw-JRwa043nd_mJUP1ELgzF_hgsyMs/s1600/TEATRE_BARCELONA-Incendis_2015-BIBLIOTECA-215x304.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2plmlISSKGcjo6DK3AK63Q_mTK1raHdIPX6oEDC4TaSw2OUxQ8zesDNPhyphenhyphenrSORu2eZFTjpwram86IGhytJaYyR5G8-cYPmsj933VogU05thpAprw-JRwa043nd_mJUP1ELgzF_hgsyMs/s200/TEATRE_BARCELONA-Incendis_2015-BIBLIOTECA-215x304.png" width="141" /></a><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="background-color: white;">En contraposició als 'fueguitos serenos' d'Eduardo Galeano, hi han incendis que són devastadors. L'obra de teatre </span><i style="background-color: white;">Incendis</i><span style="background-color: white;"> de Wajdi Mouawad de seguida ofega amb la ràbia, la rancúnia i l'angoixa a través de l'escenografia, les actuacions i la història. L'espectador rep una ganivetada a la gola i a poc a poc li van traient amb alguna broma escorredissa i algun esclat de passió. La interpretació magistral dels actors (sobretot del Julio Manrique) durant gairebé 4 hores deixa el public inmòvil al seu seient. No és una obra apta per a tots els públics, començant per l'escenografia angoixant així com per la seva intensitat emocional, amb una trama corprenedora (i increïble, que beu de la tragèdia grega) que queda relegada en segon pla: les emocions són les protagonistes, que s'agiten, s'esquerden o s'estanquen però sempre acaben explotant amb veritats, emocions suficientment intenses perquè la història sigui una mera excusa que ja ens és coneguda.</span></span></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-85078562695644715842015-02-20T02:06:00.000-08:002015-02-20T02:07:32.971-08:00Cincuenta sombras de Grey<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFo5EGbjZUEvsFTUFF8HZnsk4rlrOFoX-XCuv7QBrfC9goXN4LF-_w5U_itFJtDmvP9wjx4Qit5LNvXHXZqM3rqspdYa_hXde_5wCTk7gD_45XtbutJod8ODCvKBzUCTUmQjoI7-Zd34I/s1600/fifty+shades.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFo5EGbjZUEvsFTUFF8HZnsk4rlrOFoX-XCuv7QBrfC9goXN4LF-_w5U_itFJtDmvP9wjx4Qit5LNvXHXZqM3rqspdYa_hXde_5wCTk7gD_45XtbutJod8ODCvKBzUCTUmQjoI7-Zd34I/s1600/fifty+shades.jpg" height="200" width="148" /></a><span style="background-color: white;"></span><br />
<div style="text-align: left;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: white;"><i style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">Cincuenta sombras de Grey</i><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: 12.8000001907349px;"> ha sido una sorpresa para mí. Creo que era difícil crear una buena adaptación y la directora Sam Taylor-Johnson ha sabido encontrar el equilibrio con escenas sin excesos, fuera de lo grosero o lo recatado (la primera escena en el cuarto rojo con la canción d Beyoncé es un gran acierto, cumple con las expectativas, está hecha con elegancia y erotismo). </span><i style="font-size: 12.8000001907349px;">Cincuenta sombras </i><span style="font-size: 12.8000001907349px;">recupera </span><i style="font-size: 12.8000001907349px;">Pretty woman</i><span style="font-size: 12.8000001907349px;"> (escena de los dos en la bañera, luego cuando ella le pide más y él dice que no se lo puede ofrecer; en resumen, chico millonario que busca una chica que le dé cariño y sexo, recibiendo ella ropa y otros regalos). La película tiene algunos diálogos y gestos forzados (como el baile 'improvisado' en el piso de Christian tras hacer el amor) y otros cómicos, algunos a veces desencadenados por esta falta de espontaneidad, y Jamie Dorman no es un Grey que impone, como podría haber sido Matt Bomer, pero tampoco desilusiona del todo; en cambio, Dakota es toda una revelación, mostrando todas las facetas (tímida, desafiante, sensible...) que forman su personaje de Anastasia. Ha habido gente que tras una hora de película se ha aburrido; personalmente el último cuarto de hora es la parte más floja, ya que se repiten escenas en el cuarto rojo y él en el piano, pero el final nos embelesa con la mirada , evocando la primera, entre ellos dos mientras se cierran las puertas del ascensor. </span></span></span></div>
</div>
</div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-6610477559084513672014-10-31T08:33:00.001-07:002014-10-31T08:34:42.592-07:00Indian Summer<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Avui m'han explicat que a Gran Bretanya, com aquí, estan enmig de l'<a href="http://youtu.be/qcguxHc4hiU" target="_blank">Indian Summer</a>, un petit estiu que succeeix abans de l'hivern, la calma abans de la tempesta. L'altre dia, en un banc del carrer ja que els bars estaven plens degut al partit del Barça, féiem una cistella pel primer bebè del grup d'amigues, entre il·lusionades i confuses com si hi haguéssin els nostres 'jos' més joves que ens miraven des de la distància, pensant amb enyorança que els bancs havien estat llocs de reunions per divagar, discutir, fumar, besar-se, perdre's en la inmensitat del temps. Ahir, després del naixement al sortir de l'hospital, vam anar a un bar 'per fer apostes de qui seria la següent' i ens vam asseure en silenci i amb mig somriures, contentes per aquella petita creació, plenes de dubtes sobre el futur de les nostres vides i nostàlgiques per tot allò que canvia. Mentrestant ens imaginàvem i discutíem qui seria la pròxima, els 'jos' del futur ens miraven des d'una cantonada, però no vaig intuir què pensaven de nosaltres aleshores i com són en aquell futur que ens espera. </div>
<div>
<br /></div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-18243797570641605142014-08-05T08:42:00.003-07:002014-08-05T08:42:48.028-07:00Algú diu estiu?<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
No em canso de mirar i remirar guies de viatge i imatges dels pròxims destins perquè l'agost no sigui tan tebi i allargat. Sí, ja ho sé, ja ho diuen que sóc impacient. Mentrestant, el temps s'ha tornat boig i tothom tem per la seva butxaca, ja sigui per oci o negoci. Els que treballem durant la major part de l'estiu preferim aquest temps londinenc, però clar, no també en caps de setmana. Aquí anem teclejant i a cada lletra la ment vol saltar: al primer moment que Endinsem els peus a l'aigua; clac, al Somriure dels amics tot estant a una terrassa; al gaudi de la paella i el vi amb el biquini humiT; clac, fer coses que mai fas com una mIgdiada de dues hores; clac, fer l'amor sense temps ni espai, tant se val si amb plUja o no. </div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-20097856949714635712014-06-20T06:47:00.003-07:002014-06-20T06:51:13.028-07:00The Sound of music (of yesterday)<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
No puc evitar que se'm faci un nus a la gola quan escolto la banda sonora de <i>Sonrisas y lágrimas</i>. Sobretot <i>Edelweiss</i>, amb aquella guitarra tan suau i la melosa veu de Christopher Plummer. M'he esgarrifat quan he vist que la pel·lícula data del 1965. I que últimament dic això de "a mi em va passar als divuit anys" o "no em visitava 'el ratoncito Pérez des de feia 20 anys'". Em provoca certa malenconia que, sense avisar, s'acaben les coses que cada any tenies apuntades a l'agenda com esdeveniments inamovibles i sagrats. Més que acabar-se, es modifiquen. Qui ho diria que tot allò que semblava etern, avui es fa fonedís, com si la papallona hagués agitat les ales i ho hagués canviat tot en un moment. Em sento indignada, com si no m'haguessin avisat que, encara que m'aferri a creure-ho, res és per sempre. </div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5204956184137469884.post-85870919451984133312013-10-12T08:02:00.001-07:002013-10-12T08:27:26.677-07:00Esperando la llamada<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkEtUeb0A0r2hut7h15_W0pnFbeII4h7sP__G-F5MKUoGFIbrrODe4FhiqY2_L_8dHr8oLBXnnDCE9VYi4LBSUhd4z9K8IARyF1uHnq3lez1zS6FX9LtaED2vDLSGP2CP9I7R-KM67Sc8/s1600/ZERO-THEOREM-03-620x413.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkEtUeb0A0r2hut7h15_W0pnFbeII4h7sP__G-F5MKUoGFIbrrODe4FhiqY2_L_8dHr8oLBXnnDCE9VYi4LBSUhd4z9K8IARyF1uHnq3lez1zS6FX9LtaED2vDLSGP2CP9I7R-KM67Sc8/s400/ZERO-THEOREM-03-620x413.jpg" width="400" /></a></div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkEtUeb0A0r2hut7h15_W0pnFbeII4h7sP__G-F5MKUoGFIbrrODe4FhiqY2_L_8dHr8oLBXnnDCE9VYi4LBSUhd4z9K8IARyF1uHnq3lez1zS6FX9LtaED2vDLSGP2CP9I7R-KM67Sc8/s1600/ZERO-THEOREM-03-620x413.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<div style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;">
<div style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><span style="text-align: justify;">Todos esperamos LA llamada. Todos queremos sentir que somos únicos. </span><i style="text-align: justify;">The Zero Theorem</i><span style="text-align: justify;">, presentada ayer por Terry Gilliam ( director de Doce monos, Brazil...) en el Festival de Sitges, habla de la hiper conectividad entre los seres humanos y el vacío de la vida aunque la llenemos de conexiones, música, remarketing en la calle, trabajo a todas horas, proyecciones ficticias. El inicio engancha al espectador, fascinado por este futuro apocalíptico y excéntrico (que recuerda a veces a Michel Gondry) y sobre todo por Christopher Waltz, que encarna a un curioso contable dedicado completamente a desentrañar el sentido de la vida a través de cálculos matemáticos.</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>
</div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><a href="http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5204956184137469884" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><span style="text-align: justify;">La película promete pero no cumple. Gilliam se excede en reiterar situaciones ( por ejemplo, demasiadas escenas de él trabajando o situaciones absurdas que no aportan nada a la trama ) y parece dar vueltas en círculo como el propio protagonista. Quizás</span><span style="text-align: justify;"> por el poco tiempo que dedicó para rodar la película, estando a la vez involucrado en otro proyecto. </span><span style="text-align: justify;">Además, cuenta con un final que deja al espectador en un agujero negro.</span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
</div>
</div>
Marta M.Q. http://www.blogger.com/profile/01927300301988554469noreply@blogger.com1