Acostuma a passar que, a la feina, saps a quina hora entres però no a la que surts. I la veritat és que crec que mai m'hi acostumaré. És normal haver de fer i desfer plans... sí, ningú va dir que la vida laboral fos fàcil. I sentir que la cadira al final és l'invent més incòmoda -tota tu més tensa que una corda de violí- i arribar a la conclusió que estàs millor dreta o que, encara millor, toca un descans amb un cigarro a la mà i la ment en gris. Sentir que fas i desfas tasques, que has de ser una esponja, que manca la òptima combinació de transport, que has de ser tu i mil facetes més teves perquè tot el trencaclosques diari funcioni.
I pensava que ja no tenia forces després de dotze hores en marxa i ara estic al tren escrivint això, amb la necessitat d'escriure, d'escriure per buidar-me del tot... o per omplir-me.
9 Responses to 'Ningú va dir que seria fàcil'
Comment by kweilan.
No ho és...però ànims i endavant!
Comment by maria.
Sort que sempre ens podem desfogar escrivint...
Molta força !
Comment by Aylos.
Estaba pensando en esa frase... "la vida es una putada y luego vas y te mueres". Mucha gente lo comprende como un mensaje desalentador, como un mal diagnostico para una enfermedad sin cura y terminal.
Pero en realidad es una grata noticia, un interesante conocimiento. Saber que todo es susceptible a ser nocivo es lo mismo que saber que todo es susceptible a no serlo. Comprender que la vida, simplemente puede ser una putada y luego vas y te mueres, puede aflojar las cuerdas más tensas en tu mente. Pensar que no tienes que hacer historia y que simplemente tienes que ir tirando con lo que te de la gana es más agradable que “autojustificar” la existencia con un gran sentido y significado.
Lo mismo sucede con un largo día de trabajo, que en muchas ocasiones puede ser un mal y largo día de trabajo. Es muy improbable que mañana se repita la misma situación, luego si hoy a sido muy mala, seguramente mañana será mejor.
Lo bueno de tocar un fondo, es que en ese momento solo puedes ir hacia arriba... pero claro, primero hay que bajar, que llegar a lo más profundo... un espíritu de liberación demasiado complejo para la mayoría de nosotros. Necesitamos chocar con la vida para comprenderlo, y sólo cuando andamos al borde del abismo (o caemos por él) nos damos cuenta del magnifico valor de todas las cosas que sentimos.
Yo suelo pensar que si después de sentir mil años de "nada" me ofrecieran otros 1000 de martirio y sufrimiento, aceptaría la oferta sin dudar un segundo. Es preferible sentir algo, aun que sea dolor, antes que no sentir nada para siempre. El valor de sentirte mal hoy, es una futura promesa de placer...
PD: Tampoco tenía mucho que ver con el tema, pero mira, hoy a salido esto... xd
Comment by Bargalloneta.
No , no ho és de fàcil , gens!!
però jo soc una privilegiada perquè m'encanta la meva feina!!!
ENHORABONA PEL PREMI CONJUNT!!!!!
Comment by Elfreelang.
La vida no és fàcil, la feina tampoc...ei que d'aviat vindran uns dies de descans...ah i felicitats pel premi de blogs amb vida! d'en Jordicine
Ostres, 12 hores! Quina feina més dura! Força, energia i ànims!
Comment by ◊ dissident ◊.
Vinga que jo en faig 14 d'hores, (no tots els dies, clar) i per supost que no és fàcil ni la feina, ni la vida, però recorda allò de: "Siempre nos quedará París".
Un beset i endavant!
Comment by Mireia.
Quanta raó tens!
Jo vaig obrir el blog (entre altres coses), per fer aturades a la feina!!
Comment by Marta M.Q. .
kweilan: merci! sí sí, sempre endavant! :)
maria: Sort de les paraules... Són un gran antídot.
Marc: Jeje, tú y la filosofía. Es un poco 'heavy' lo que dices de la muerte, aunque a medida que he ido leyendo he entendido a lo que te refieres. Ayer estaba cansada, pero al final del día me sentí satisfecha. Y sí, tienes que probar lo malo para valorar lo bueno (aunque no siempre).
Bargalloneta: A mi també m'agrada (tot i que no porto ni una setmana...), però una cosa no treu l'altra... Gràcies!
Elvira: Sí, ja ve Setmana Santa, quines ganes de posar-nos en mode off :) Gràcies!
Albert: Però no són 12h cada dia eh (vaja, espero). Ahir (o avui també) en principi són excepcionals... Gràcies pels ànims!
Dissortat: Déu ni do... Però no ens podem queixar, al contrari. I tinc unes ganes d'anar a París amb el meu Humphrey! ;)
Mireia: Sí, va bé per oxigenar-se ;)
Publica un comentari a l'entrada