Latest Entries

Ordesa: La vida és de paper groguenc

divendres, 20 de novembre de 2020 by Marta M.Q. , under


Com pot ser que hagi visitat el Palacio da Pena de Sintra i en aquell moment no em fixés en el mar lluent al fons? Com pot ser que només el recordi envoltat de jardins i boscos? Em pregunto com es pot viure la mateixa realitat des d'aquest abisme incoherent. I en quin moment vaig deixar anar el nom d'aquell local encantador de Mèxic (era un restaurant, un hotel?) i no sóc capaç de recordar més enllà, per molt que m'hi esforci; només veig aquell pati tan frondós amb una piscina, de nit. Ara ja no hi puc tornar: no es pot tornar a un lloc que desconeixem, que desoblidem. M'estic esborrant les passes del meu propi camí. Com és que el meu marit recorda haver dit això i jo allò altre, on està l'arbitre de la veritat en aquests casos? Més enllà de qui té raó, només vull saber si els meus records han estat modificats degut al pas del temps que ho tergiversa (o més ben dit, jo que ho tergiverso), perquè si és així m'estic boicotejant i és una idea que em martiritza. Emmagatzemar un munt de retalls i souvenirs i àlbums de fotografies per al final desprenden's: tots els records es buiden en un cap trencat. 

Ordesa, Manuel Vilas parla de l'oblit, de la misèria i la mort, i la manca d'un passat vívid i d'una cronologia real, un passat àrid de certeses, sense poder preguntar a ningú a quin any va morir la tieta, i notant la fiblada de no haver conegut més a fons els qui el van engendrar. És un homenatge als seus pares, a la seva família, un retrat d'una època, però també és un avís: preguntem als més propers, compartim per no oblidar, quan encara no és massa tard. Que tot allò que ens sustenta s'esfondri el menys possible. 

Sí, Ordesa és un lloc per tornar-hi. 

"La viuda": Todo por amor

dimarts, 27 d’octubre de 2020 by Marta M.Q. , under


Tres años después de la muerte de su marido en un accidente aéreo en la República Democrática del Congo, Georgia Wells, protagonizada por Kate Beckinsale, está convencida de que su marido, Will, sigue vivo tras vislumbrarlo en la televisión, en un noticiario sobre unos disturbios en Kinsasa. Georgia emprende un viaje que la transportará a las profundidades de la selva, al epicentro de sus miedos, dispuesta a encararse con la verdad.

La miniserie, de ocho capítulos, gira en torno al descubrimiento de su verdad individual, estrechamente ligada a una verdad colectiva. La historia de Georgia se entrelaza con la realidad del Congo y ya, para siempre, su vida formará parte de ese país. Es la historia del duelo y a la vez del empoderamiento de Georgia, con un retrato del Congo que, a ratos, casi parece un documental. Cada capítulo es una caja de sorpresas, con varias subtramas que, pese a que esto ha sido motivo de críticas, en mi opinión enriquecen y aportan complejidad a la historia.

Crítica completa en Nosolocine.

Normal People: La huella del primer amor

dijous, 27 d’agost de 2020 by Marta M.Q. , under


Normal people es un retrato melancólico y entrañable del primer amor, forjado en el instituto y cuyo sentimiento perdura en el tiempo a pesar de los altibajos y distanciamientos de la relación.

Basada en la novela de Sally Rooney, esta sencilla historia de amor entre Marianne y Connell, dos adolescentes irlandeses, desprende un amor real, sin florituras, sin prisas, un amor más bien contenido, lejos de las historias hollywoodienses. Se muestra un amor pausado, contemplativo, intenso, doloroso, sexual, con silencios cargados de palabras y pequeños gestos que quitan el aliento. El primer amor hace mella de tal forma que marca las decisiones del camino a la vida adulta. Ellos deambulan por la vida, pero su amor siempre está presente.

Leer la crítica completa en Nosolocine.