Latest Entries

El coste de vivir

divendres, 9 d’abril de 2021 by Marta M.Q. , under


En pleno ‘boom’ del término mansplaining, aunque fue descrito por primera vez por Rebecca Solnit en «Men Explain Things to Me», en 2008, hay otra expresión que creo que es más significativa si cabe, que la autora Deborah Levy mencionó en una entrevista: el mansilencing, es decir, el silencio y la indiferencia de los hombres como modo de empoderamiento y autoridad frente a la mujer. El menosprecio no siempre se canaliza a través de gritos o palabras malsonantes, sino muchas veces es la falta de atención deliberada, no mirar a los ojos ni escuchar, en definitiva, provocar la inseguridad, la invisibilidad de la otra persona.

En «El coste de vivir», Levy reflexiona sobre cómo la sociedad desdibuja, oprime y sofoca a la fémina: mujeres sin nombre relegadas a ser “la mujer de” o “la madre de”, mujeres que ven cómo invaden su espacio vital o a las que ignoran y menosprecian su relato. 

Leer crítica completa en Nosolocine. 

 


Los caminos que no escogemos: Lo que podría haber sido y no fue

dimarts, 22 de desembre de 2020 by Marta M.Q. , under


Qué lástima que un título tan sugerente esconda una historia tan desaprovechada y tediosa. «Los caminos que no escogemos» es una película estrenada recientemente en Amazon Prime protagonizada por un elenco de grandes estrellas como Javier Bardem, Elle Fanning y Salma Hayek. Sus interpretaciones son magistrales, sobre todo cabe destacar la sintonía entre Bardem y Fanning, padre e hija en el film, donde ambos brillan en medio de un escenario y una trama vacías. Bardem es un hombre mexicano atrapado en su incapacidad y su mente se asemeja a la locura incesante de ruidos y confusión de Nueva York. Mientras su hija lo acompaña a unas visitas médicas, él se deja llevar por ciertas ensoñaciones...

Leer la crítica completa en Nosolocine

Ordesa: La vida és de paper groguenc

divendres, 20 de novembre de 2020 by Marta M.Q. , under


Com pot ser que hagi visitat el Palacio da Pena de Sintra i en aquell moment no em fixés en el mar lluent al fons? Com pot ser que només el recordi envoltat de jardins i boscos? Em pregunto com es pot viure la mateixa realitat des d'aquest abisme incoherent. I en quin moment vaig deixar anar el nom d'aquell local encantador de Mèxic (era un restaurant, un hotel?) i no sóc capaç de recordar més enllà, per molt que m'hi esforci; només veig aquell pati tan frondós amb una piscina, de nit. Ara ja no hi puc tornar: no es pot tornar a un lloc que desconeixem, que desoblidem. M'estic esborrant les passes del meu propi camí. Com és que el meu marit recorda haver dit això i jo allò altre, on està l'arbitre de la veritat en aquests casos? Més enllà de qui té raó, només vull saber si els meus records han estat modificats degut al pas del temps que ho tergiversa (o més ben dit, jo que ho tergiverso), perquè si és així m'estic boicotejant i és una idea que em martiritza. Emmagatzemar un munt de retalls i souvenirs i àlbums de fotografies per al final desprenden's: tots els records es buiden en un cap trencat. 

Ordesa, Manuel Vilas parla de l'oblit, de la misèria i la mort, i la manca d'un passat vívid i d'una cronologia real, un passat àrid de certeses, sense poder preguntar a ningú a quin any va morir la tieta, i notant la fiblada de no haver conegut més a fons els qui el van engendrar. És un homenatge als seus pares, a la seva família, un retrat d'una època, però també és un avís: preguntem als més propers, compartim per no oblidar, quan encara no és massa tard. Que tot allò que ens sustenta s'esfondri el menys possible. 

Sí, Ordesa és un lloc per tornar-hi.