Com pot ser que hagi visitat el Palacio da Pena de Sintra i en aquell moment no em fixés en el mar lluent al fons? Com pot ser que només el recordi envoltat de jardins i boscos? Em pregunto com es pot viure la mateixa realitat des d'aquest abisme incoherent. I en quin moment vaig deixar anar el nom d'aquell local encantador de Mèxic (era un restaurant, un hotel?) i no sóc capaç de recordar més enllà, per molt que m'hi esforci; només veig aquell pati tan frondós amb una piscina, de nit. Ara ja no hi puc tornar: no es pot tornar a un lloc que desconeixem, que desoblidem. M'estic esborrant les passes del meu propi camí. Com és que el meu marit recorda haver dit això i jo allò altre, on està l'arbitre de la veritat en aquests casos? Més enllà de qui té raó, només vull saber si els meus records han estat modificats degut al pas del temps que ho tergiversa (o més ben dit, jo que ho tergiverso), perquè si és així m'estic boicotejant i és una idea que em martiritza. Emmagatzemar un munt de retalls i souvenirs i àlbums de fotografies per al final desprenden's: tots els records es buiden en un cap trencat.
A Ordesa, Manuel Vilas parla de l'oblit, de la misèria i la mort, i la manca d'un passat vívid i d'una cronologia real, un passat àrid de certeses, sense poder preguntar a ningú a quin any va morir la tieta, i notant la fiblada de no haver conegut més a fons els qui el van engendrar. És un homenatge als seus pares, a la seva família, un retrat d'una època, però també és un avís: preguntem als més propers, compartim per no oblidar, quan encara no és massa tard. Que tot allò que ens sustenta s'esfondri el menys possible.
Sí, Ordesa és un lloc per tornar-hi.
0 Responses to 'Ordesa: La vida és de paper groguenc'
Publica un comentari a l'entrada