Latest Entries

Tòpics dels 30

divendres, 22 de juliol de 2016 by Marta M.Q. , under

Avui sento que és el dia dels tòpics:
que ja en tenim 30 i estem a l'estació dels bebès,
que sentim nostàlgia de la època pre-mòbils quan érem realment lliures i coneixíem l'avorriment,
que els amics de debò es poden comptar amb una mà (i ens sobren dits),
que una hipoteca és pitjor que un tatuatge,
que el passat no s'esvaeix (com bé explica Kundera en el seu últim llibre)
que no sabem on estarem d'aquí mig any (ja no dic cinc),
que el temps vola i nosaltres també,
que jo ja no sóc la que era i que demà tampoc seré la d'avui.


I fa tanta xafogor últimament que m'asfixio i, per sort, avui ha plogut, ha tronat i ha amainat.

Cançó: In This Shirt

Rascacielos

dijous, 26 de maig de 2016 by Marta M.Q. , under

Vaig veure Rascacielos al Festival de Cinema de Sitges de 2015 ja que havia semblat ser un gran reclam al Festival de Toronto. La història relata el mític enfrontament de classes en format claustrofòbic i vertical: un edifici modern de 40 pisos, amb mil apartaments. 
La primera meitat de la pel·lícula és inquietant i compleix les expectatives, però la segona part sembla més aviat inconexa i es recrea en l'angúnia i la brutícia. Aquí algunes persones van abandonar la sala. És curiós veure com l'ésser humà es degrada i s'hi acostuma. Primer s'indigna i lluita contra aquest esdevenir de nou un ésser primitiu, però després s'acomoda a la brutícia i la violència. 

Quan vaig saber que la història procedia d'una novel·la de J.G. Ballard que data de l'any 75, no vaig poder evitar llegir-me'l. I, com acostuma a passar, vaig gaudir molt més de la lectura, però tot i així a partir de la meitat em va envair el mateix desinterès que amb el film. Per què? Vaig arribar a la conclusió que, tant el lector com el ciutadà benestant al principi de la història o els espectadors que van abandonar la sala de cine, tots estem acostumats a les coses belles i estables però un cop es trastoquen, o s'abandona a temps o es fa el cor fort i s'aguanta fins que un acaba sent còmplice i veient bellesa en la barbàrie. 

Incendis

divendres, 26 de juny de 2015 by Marta M.Q. , under

En contraposició als 'fueguitos serenos' d'Eduardo Galeano, hi han incendis que són devastadors. L'obra de teatre Incendis de Wajdi Mouawad de seguida ofega amb la ràbia, la rancúnia i l'angoixa a través de l'escenografia, les actuacions i la història. L'espectador rep una ganivetada a la gola i a poc a poc li van traient amb alguna broma escorredissa i algun esclat de passió. La interpretació magistral dels actors (sobretot del Julio Manrique) durant gairebé 4 hores deixa el public inmòvil al seu seient. No és una obra apta per a tots els públics, començant per l'escenografia angoixant així com per la seva intensitat emocional, amb una trama corprenedora (i increïble, que beu de la tragèdia grega) que queda relegada en segon pla: les emocions són les protagonistes, que s'agiten, s'esquerden o s'estanquen però sempre acaben explotant amb veritats, emocions suficientment intenses perquè la història sigui una mera excusa que ja ens és coneguda.

Cincuenta sombras de Grey

divendres, 20 de febrer de 2015 by Marta M.Q. , under


Cincuenta sombras de Grey ha sido una sorpresa para mí. Creo que era difícil crear una buena adaptación y la directora Sam Taylor-Johnson ha sabido encontrar el equilibrio con escenas sin excesos, fuera de lo grosero o lo recatado (la primera escena en el cuarto rojo con la canción d Beyoncé es un gran acierto, cumple con las expectativas, está hecha con elegancia y erotismo). Cincuenta sombras recupera Pretty woman (escena de los dos en la bañera, luego cuando ella le pide más y él dice que no se lo puede ofrecer; en resumen, chico millonario que busca una chica que le dé cariño y sexo, recibiendo ella ropa y otros regalos). La película tiene algunos diálogos y gestos forzados (como el baile 'improvisado' en el piso de Christian tras hacer el amor) y otros cómicos, algunos a veces desencadenados por esta falta de espontaneidad, y Jamie Dorman no es un Grey que impone, como podría haber sido Matt Bomer, pero tampoco desilusiona del todo; en cambio, Dakota es toda una revelación, mostrando todas las facetas (tímida, desafiante, sensible...) que forman su personaje de Anastasia. Ha habido gente que tras una hora de película se ha aburrido; personalmente el último cuarto de hora es la parte más floja, ya que se repiten escenas en el cuarto rojo y él en el piano, pero el final nos embelesa con la mirada , evocando la primera, entre ellos dos mientras se cierran las puertas del ascensor. 

Indian Summer

divendres, 31 d’octubre de 2014 by Marta M.Q. , under

Avui m'han explicat que a Gran Bretanya, com aquí, estan enmig de l'Indian Summer, un petit estiu que succeeix abans de l'hivern, la calma abans de la tempesta. L'altre dia, en un banc del carrer ja que els bars estaven plens degut al partit del Barça, féiem una cistella pel primer bebè del grup d'amigues, entre il·lusionades i confuses com si hi haguéssin els nostres 'jos' més joves que ens miraven des de la distància, pensant amb enyorança que els bancs havien estat llocs de reunions per divagar, discutir, fumar, besar-se, perdre's en la inmensitat del temps. Ahir, després del naixement al sortir de l'hospital, vam anar a un bar 'per fer apostes de qui seria la següent' i ens vam asseure en silenci i amb mig somriures, contentes per aquella petita creació, plenes de dubtes sobre el futur de les nostres vides i nostàlgiques per tot allò que canvia. Mentrestant ens imaginàvem i discutíem qui seria la pròxima, els 'jos' del futur ens miraven des d'una cantonada, però no vaig intuir què pensaven de nosaltres aleshores i com són en aquell futur que ens espera.  

Algú diu estiu?

dimarts, 5 d’agost de 2014 by Marta M.Q. , under

No em canso de mirar i remirar guies de viatge i imatges dels pròxims destins perquè l'agost no sigui tan tebi i allargat. Sí, ja ho sé, ja ho diuen que sóc impacient. Mentrestant, el temps s'ha tornat boig i tothom tem per la seva butxaca, ja sigui per oci o negoci. Els que treballem durant la major part de l'estiu preferim aquest temps londinenc, però clar, no també en caps de setmana. Aquí anem teclejant i a cada lletra la ment vol saltar: al primer moment que Endinsem els peus a l'aigua; clac, al Somriure dels amics tot estant a una terrassa; al gaudi de la paella i el vi amb el biquini humiT; clac, fer coses que mai fas com una mIgdiada de dues hores; clac, fer l'amor sense temps ni espai, tant se val si amb plUja o no. 

The Sound of music (of yesterday)

divendres, 20 de juny de 2014 by Marta M.Q. , under

No puc evitar que se'm faci un nus a la gola quan escolto la banda sonora de Sonrisas y lágrimas. Sobretot Edelweiss, amb aquella guitarra tan suau i la melosa veu de Christopher Plummer. M'he esgarrifat quan he vist que la pel·lícula data del 1965. I que últimament dic això de "a mi em va passar als divuit anys" o "no em visitava 'el ratoncito Pérez des de feia 20 anys'". Em provoca certa malenconia que, sense avisar, s'acaben les coses que cada any tenies apuntades a l'agenda com esdeveniments inamovibles i sagrats. Més que acabar-se, es modifiquen. Qui ho diria que tot allò que semblava etern, avui es fa fonedís, com si la papallona hagués agitat les ales i ho hagués canviat tot en un moment. Em sento indignada, com si no m'haguessin avisat que, encara que m'aferri a creure-ho, res és per sempre.