L'oblit, avui dia, és vist com una cosa negativa: que no hem d'oblidar els morts, els antics amors, la Història, els enemics, què vam fer ahir o què farem demà, quines són les notícies del dia, o què ens va explicar el nostre amic l'altre dia... Estem a la època del no oblit i és una reflexió que sovint em volta pel cap i m'inquieta. Que si Facebook, blogs, Twitter, Skype, Messenger, correu, xats... A vegades sóc catastrofista i penso que Internet ens condemna així a la infelicitat. A vegades sento que tot plegat em supera i m'agradaria tenir l'invent d'Olvídate de mí... Fa uns mesos vaig escriure això:
"Todos lo saben todo de todos. En este mundo, todos son infieles y todos lo saben. No existen los secretos ni las mentiras ni la intimidad. La gente sufre aunque no puede hacer nada para evitarlo; sin olvido; no hay paz interior. El conocimiento ha comportado la ignorancia de los sentimientos, la deshumanización más absoluta. ¿Qué era el olvido? Aunque en su foro interior todos sienten que algo se agita, ya nadie se acuerda".
Fotografía: La enredadera
0 Responses to 'Olvídate de mí'
Publica un comentari a l'entrada