Flashback and Flashforward

Últimament em trobo viatjant del passat al futur de la mà de How I met your mother i Flashforward. La primera sí, és molt semblant a Friends i al principi això em tirava enrere, però ara m'agrada la sèrie, sobretot l'esbojarrat del Barney amb la seva tècnica de "¿Conoces a Ted?" o de canviar la discoteca per un aeroport o la seva teoria que les dones en Halloween mostrem la nostra verdadera faceta: totes som unes 'putilles'.

I Flash Forward m'ha calat fons; una idea tan senzilla com que tota la humanitat perd el coneixement durant dos minuts i disset segons i en aquest interval de temps veuen el futur m'ha deixat fascinada. Com un fet tan simple pot donar tant de si. Almenys a mi m'ha fet reflexionar bastant i porto dies donant-li voltes a tot plegat. I si passés de debò? Existeix el destí, estem predestinats, està tot ja escrit? O nosaltres ens creem el nostre propi destí a mesura que anem avançant? És a dir, som passius o actius? Qui escriu realment el guió de la nostra vida? Existeix Déu? Com es pot viure havent tingut una visió del teu futur com, per exemple, veient-te amb un altre home o simplement no veient res, sabent que t'hauràs mort? I esquivar allò inevitable no ens conduirà irremeiablement cap allò mateix que no volem que passi? Controlar allò incontrolable, obsessionar-nos ja no només pel nostre futur, sinó pel de la nostra parella, fills, família, amics i desconeguts i descuidar el present.

El flashback sol deixar-nos una sensació de desconcert però de familiaritat i calidesa; que el temps passa, però seguim avançant. El flashforward, contràriament, ens deixaria atònits, neguitosos i sobretot vulnerables i desemparats. Perquè el passat ja no es pot canviar però el futur sí i suposaria una lluita a contrarellotge molt més ferotge de la que ja duem a terme sense haver tingut flashforwards. Perquè el futur ens obsessiona. Tic, tac. Tic, tac. Stop the clocks!

Fotografies: Yahoo TV, sos moviers