La última pel·lícula de la Isabel Coixet m'ha deixat freda, al contrari que Mi vida sin mí o La vida secreta de las palabras. Tinc la sensació que hi ha escenes que funcionen però, de forma global, la història en si, no funciona ni connecta amb l'espectador. Coixet pretén conduir les nostres emocions i l'argument resulta poc creïble i bastant previsible. D'altra banda, s'ha de reconèixer la sensibilitat de la Coixet, tant per allò visual com per les paraules o els silencis.
A més a més, personalment el Sergi López no m'agrada com actor. El veig molt planer i la seva veu no em transmet el que m'hauria de transmetre. Crec que la primera part de Mapa de los sonidos de Tokio és la que salvaria, més concretament l'amistat entre la protagonista i el vell, que és el que més estretament em recorda al cinema japonès. De la pel·lícula em quedaria amb imatges molt suggerents com l'habitació estil vagó de metro de l'hotel de l'amor, els forats entre els edificis que guarden tantes paraules o quan sona la vie en rose en japonès.
Fotografia: Catavinos
4 Responses to 'Mapa de los sonidos de Tokio'
tot és mentida en el cine de la Cochet
ESTIKE
Comment by Elfreelang.
Precisament el cine és una mentida és cine no és la vida...ha de ser verssemblant no pas real...a mi m'grada el cinema de la Coixet...ara aquesta darerra no l'he vista però l'adaptació que va fer d'un llibre del Philip Roth :Animal moribund "Elegy" la pel.lícula ....estava prou bé
"El Cine no es el reflejo de la realidad, sino la realidad de este reflejo.
Jean-Luc Godard”
ESTIKE
Comment by Marta M.Q. .
Sens dubte, la vida i el cinema van de la mà, ben entrellaçats. Sempre hi ha d'haver una connexió, una complicitat, i si se'ns escapa de les mans per ser pretenciosa o plena de tòpics ens sembla fals tot plegat.
PD: Tinc pendent Elegy... i amb ganes de veure també Cosas que nunca te dije (que el títol és molt llaminer!)
Publica un comentari a l'entrada