Últimament, tot escrivint, he tornat a reviure certs instants, en principi sense solta ni volta, després enllaçats per una mateixa melodia: el moment de la independència al passar de la llitera compartida amb el meu germà a la meva pròpia habitació, la meva primera mentida 'flagrant' als meus pares, la tos amb la primera -i dolentíssima- cigarreta (que, maldestre, se'm va trencar i em vaig seguir fumant!), el "vés-te'n ja a dormir, que aquesta no és una pel·lícula adient per tu", la incertesa i la llibertat de la primera sortida al carrer sola, el primer mòbil-cabina telefònica...
I tot plegat perquè m'agafa nostàlgia i a vegades (poques però algunes) m'agradaria ser petita i poder cridar, 'patelejar', ser innocent, jugar...
Però cal deslligar-se per enfortir els nostres propis lligams.
Fotografia: La periódica revisión dominical
3 Responses to 'Deslligar-se'
Comment by maria.
Sempre estem lligats a alguna cosa...
La independència és pas obligat des de la dependència, però no cal oblidar que el destí és assumir la nostra interdependència. Quan ho faig perquè crec que ho haig de fer i no perquè m'ho diuen. Quan defenso la meva opinió fonamentada i accepto la teva quan ho és més. Quan sento i entenc el meu jo... i sento i entenc de la mateixa manera els altres jos. Quan entenc que formem part d'un tot dalt d'un vaixell que no sabem on va...
Comment by Marta M.Q. .
La vida és una teranyina!
Publica un comentari a l'entrada