La cinta blanca

Michael Haneke ens presenta el seu últim treball, La cinta blanca, en blanc i negre, que ens situa abans de la Primera Guerra Mundial i ens mostra un poble corromput per l'enveja i la venjança sota una aparença de rectitud, religiositat i innocència. Una pel·lícula sobria, magistral, que manté intrigat a l'espectador pel seu argument i el captiva per l'estètica i la fotografia del film. Haneke és subtil, crític i contundent, partícep dels subterfugis i de tot allò implícit. Caché i Funny Games són dos altres clars exemples que destilen aquest estil.

El títol de la obra fa referència a la puresa de l'ànima i Haneke l'utilitza de forma sarcàstica. Diversos esdeveniments misteriosos entelen de sospites, por i desconfiança un poble on tots els seus habitants podrien ser culpables, des dels més petits als més grans. Un indret que està ple de repressió, omissions, ira... i on la dona es mostra subjugada a l'home i al deure. Alguns crítics parlen del "bisturí de Haneke" (un bisturí que mostra les entranyes d'una societat podrida), recaient així tot el poder en la imatge i no en les paraules.

Fotografia: Notas de cine