Blog Entry

Soñé que estaba en casa...

divendres, 28 de maig del 2010 by Marta M.Q. , under

Los mejores años de nuestra vida es un clásico que gira entorno la guerra (concretamente la Segunda Guerra Mundial) y muestra el después, la vuelta a la realidad personal, los reencuentros ligados al pasado. El marinero Homer, el sargento Al y el capitán Fred se conocen de vuelta para sus casas y se hacen amigos. Los tres están ilusionados pero también sienten pánico de lo que se encontrarán en este reenganche de su vida. Han cambiado y temen que su entorno más próximo haya cambiado demasiado y no puedan conectar y retomar sus vidas. Por ejemplo, Homer, en vez de manos, ahora tiene ganchos, una imagen que recuerda en seguida a Eduardo Manostijeras.

"Lo has visto todo", afirma el hijo de Al, "Debiste de ver los efectos de la radiación en Hiroshima". "No he visto nada", contesta su padre, "Me debí haber quedado en casa para ver lo que pasaba de verdad". Del mismo modo, Homer asegura que no vio nada, ni un japonés. Esto demuestra la ignorancia y el desconocimiento, cómo la guerra flotaba en el aire pero era invisible, poderosa y sugestiva, cómo todo se resumía en un cumplir órdenes y no ver rostros. Una historia que habla también del amor incondicional, de pesadillas y limitaciones; pero, después de todo, de evolución. Los mejores años de nuestra vida ganó ocho Oscars y el Premio Bafta y un Globo de Oro a la mejor película.


Fotografía: decine21

7 Responses to 'Soñé que estaba en casa...'

29 de maig del 2010, a les 9:46

Comment by maria.

El títol em sona moltíssim,però amb l'argument no em sona haver-la vist. De totes maneres queda apuntada al bloc.

29 de maig del 2010, a les 13:29

Comment by Elfreelang.

una pel.lícula molt bona sens dubte

30 de maig del 2010, a les 11:03

Comment by Mònica Pagès.

Aquesta va ser una d'aquelles pelis que veus un diumenge a la tarda a la televisió. Deu fer molts anys. I la recordo perquè em va impressionar, especialment la situació del que torna sense mans: la reacció de la seva família, del seu entorn, la seva vivència d'ell mateix, l'horror d'unes mans com garfis articulats, la impossibilitat de fer tantes i tantes coses... com acaronar a la seva xicota. Terrible.
Gràcies pel record, Marta!

31 de maig del 2010, a les 1:18

Comment by Jordicine.

No la recordo. Caldrà recuperar-la. Un petó, MARTA M.Q.

31 de maig del 2010, a les 1:55

Comment by Marta M.Q. .

maria: És molt coneguda, està en les llistes dels clàssics més valorats. Te la recomano!

Elvira: Doncs sí! ;) M'ha sorprès, la veritat.

Mònica: Però no és una pel·lícula de diumenge tarda, no? ;) A mi també m'ha impactat la història del Homer. Però bé, en realitat la pel·lícula retrata tres fracassats però amb una patina d'èxit de cara als altres per haver anat a la guerra. És una mescla estranya. Petons

jordicine: Doncs sí, recupera-la que val la pena! Un petó

2 de juny del 2010, a les 11:35

Comment by Bargalloneta.

Los mejores años de nuestra vida és una de les pel.lícules de la meva vida.... L'arribada de Frederic March pel passadis de casa seva dient-li a Teresa Wrigth que no digui res i una Myrna Loy sortint de la cuina... és una de les escenes més boniques que tinc en el meu recordatori cinematogràfic personal,.... tot i que n'hi ha moltes ...
Pel.lícula imprescindble per a bons cinèfils
jordicine .............no l'has vist??????????????

3 de juny del 2010, a les 1:49

Comment by Marta M.Q. .

Sí, Bargalloneta, tens raó, és una escena molt emotiva. És tot un clàssic... segur que no l'has vista Jordi? jeje a mi també m'estranya!

Publica un comentari a l'entrada