Perquè menteixes

Si menteixes, no has de fer front a la realitat. Tot es torna com un joc, que en si mateix és per definició divertit i evasiu. Consisteix en el joc d'enganyar-se un mateix i, de pas, als altres, en postposar a l'estil de vuelva usted mañana, amb els cascos posats i la música ben alta o amb la beguda sempre a mà, tan se val. Però, això sí, les conseqüències no es poden ignorar.

La vida és com un tren amb moltes parades, però hi ha una a la que no volem baixar: L'Estació de l'Oblit -que dóna nom a la pel·lícula-, aquell calaix de sastre on hi han caigut totes les pors, tot el nostre egoïsme i la nostra consciència del dolor que hem causat als altres. Amb aquestes reflexions s'inicia el film, que anirà fent aturades a les vides de diferents protagonistes, però totes elles entrellaçades: Domingo (un genial Fermí Reixach), un peculiar avi que està desplaçat, marcat per l'alcoholisme i la mort de la seva dona; un jove que té un accident de trànsit, una noia maca i hermètica i un matrimoni en el que ell és un sense personalitat -també en la seva feina- i ella la dominadora i inflexible. L'Estació de l'Oblit té unes bones dosis d'humor que combina bé amb el drama (tot i que a vegades s'hi recreen massa), una realitat que palpem sovint des de l'exterior i a través de finestres sense cortines.

PD: Veient la pel·lícula m'han entrat més ganes encara d'anar a Cadaqués!

Fotografia: Estació de l'oblit