No li calen paraules a The Artist. S'ha de veure. És una pel·lícula exquisita. És arriscada, ja que avui en dia el públic no està acostumat a veure cine mut i en blanc i negre, però alhora és una aposta segura ja que es tracta d'una obra plena de reminiscències dels grans clàssics, com va dir el director, com Chaplin o Murnau (Amanecer) . Personalment em va fer pensar en Cantando bajo la lluvia, ja que relata com afecta als actors el pas del cinema mut al sonor. Tot és excel·lent: la música, les actuacions (sobretot el protagonista, amb un posat i un aspecte com els dels galants d'aquella època), els plans i la fotografia i, el més important, el com dir-ho tot sense dir res i fer-ho bé, amb humor, innocència, enginy i realisme, com es feia abans. La millor escena de The Artist és, probablement, l'instant posterior del somni del protagonista, on té lloc la revelació del cinema.
Fotografía: El blog de encadenados
4 Responses to 'Sense paraules'
Comment by maria.
El fet de que sigui muda em fa una mica de por...
Comment by fanal blau.
A mi també em sedueix veure-la!
Unes bones festes, Marta! I una molt bona entrada d'any 12!
Una abraçada!
Tiene muy buena pinta, seguro que la veré uno de estos días.
Felices fiestas!
Comment by Estike.
resulta muy difícil percibir ese realismo del cine mudo con una imagen tan nítida y las secuencias a 24 fps, le falta la mágia. Una imagen granulada, demasiado contrastada y filmada a 16 fps puede ser virtud en vez de defecto, y eso Guy Maddin lo sabe de sobras. Me encanta The saddest music in the world.
pd. que passis un bon nadal!
Publica un comentari a l'entrada