Així com hi ha adults que ignoren la realitat dels seus fills perquè simplement els deixen fer, n'hi ha d'altres que s'ho prenen massa seriosament i acaben interioritzant els problemes del seu nen com a propis. Això pot comportar moments dramàtics, patètics, divertits i surrealistes, i això és el que ens mostra Polanski en la seva nova pel·lícula Un Dios Salvaje.
El film, que clarament denota que està basat en una obra teatral, destaca per les seves magnífiques interpretacions i la senzilla posada en escena, tot en un espai tancat on tota l'acció és una discussió aferrissada entre els pares de la 'víctima' i els pares de l''agressor'. Em va recordar a les obres del Woody Allen, on els diàlegs punyents, aguts i sarcàstics són el punt fort de la història. Personalment, el final d'Un Dios Salvaje és una clucada d'ull graciosa a l'espectador, però no diria que el pes recau allà, ja que per mi el plat fort és tota la resta: un retrat ben trabat de les relacions interpersonals i el comportament envers els altres, el sentit de la justícia, la ètica, i altres temes essencials que emanen d'una típica baralla.
Fotografia: Fantasymundo
1 Responses to “Un Dios salvaje”
Comment by ricard.
De fet, només el final no està extret de l'obra de teatre. Un bon post.
Publica un comentari a l'entrada