¿Com explicarem allò que ens passa als nostres fills (o al nostre entorn més proper)? ¿Serà un simple resum tot recobert de silenci, potser frases esbocinades en el temps per treure-hi importància o més aviat una esllavissada de paraules en una tarda de confessions? Què pensarien, què dirien si sabessin les nostres debilitats, preguntes, equivocacions. Sempre he dit als meus pares que escriguin la seva vida en un diari, com si així fos menys brusc i més íntim. Potser no ho voldran saber, potser no ho voldríem saber. El pas del temps sovint em preocupa excessivament. Si no l'aprofito, si no l'omplo, el perdo. Que passa i no hi ha res a fer, que fa deu anys o, no cal anar tant lluny, dos, érem així i ara som aixà i mai res serà el mateix. I si ho fem així, si ens mengem el temps, potser no ens farà tant mal tot plegat. Vull creure que és així, però tinc por de patir indigestió algun dia.
Cançó: One day we'll be old
Cançó: One day we'll be old
4 Responses to 'One day we'll be old'
Hola Marta! Yo creo que hay gente para las confesiones y gente para los silencios, no todos pueden soportar ese peso y más a menudo de lo que nos gustaría puedes verles en los ojos como te piden que digas que "estás bien" aunque sepan que no es así, pero no pueden soportar el peso de que estés mal. Un abrazo!
Comment by ricard.
Escriure sobre la nostra vida pot ser terapèutic i fins i tot tenir una utilitat documental. Però, sense perspectiva, sempre expliquem les coses de manera equivocada.
Una abraçada.
Comment by Jordicine.
És molt difícil! Un petó.
Comment by Daniel Recasens.
Hi ha dies que es perden i, en canvi, n'hi ha d'altres que es guanyen.
Publica un comentari a l'entrada