Blog Entry

Passa el temps in-conscientment...

dimecres, 17 de febrer de 2010 by Marta M.Q. , under

Me n'adono que fa molt de temps que no porto rellotge. Me'l vaig començar traient als estius, per oblidar-me de tot, i ara s'ha convertit en una absència permanent (tot i que és una costum tramposa, ja que porto el mòbil sempre a sobre i el miro no sé quantes vegades). Després me n'adono que tal persona tatxa els dies amb bolígraf vermell, com si li semblés bé perdre dies pel camí -dies que creu inútils, inservibles, monòtons... inexistents- (diria que jo això ho he fet en molt comptades ocasions, quan esperava alguna cosa ansiosament). Però jo ja no miro mai el calendari de la meva habitació ni els meus diaris personals ni tinc agenda, tot i que això últim més que res és per exercitar la memòria. A vegades ser in-conscient del pas del temps em fa basarda, d'altres em fa inmune, d'altres em fa feliç.

Fotografia: Upnea Design

8 Responses to 'Passa el temps in-conscientment...'

18 de febrer de 2010 a les 0:01

Comment by Jesús M. Tibau.

jo gairebé no en porto mai, i es pot viure sense. Però la veritat és que faig trampa, perquè el cert és que hi ha rellotges a tot arreu que ens envolten, que ens marquen el camí

18 de febrer de 2010 a les 6:21

Comment by Marc.

Yo hace mucho tiempo que llevo reloj, pero al igual que tu, siempre tengo el recurso del teléfono (o ipod).

Mi memoria es demasiado frágil como para recordar fechas eventuales que suceden una vez al año, del mismo modo que no me importa saber si vivo en un sábado o un martes. Sin ir más lejos, ayer fue mi cumpleaños y casi no lo recordaba hasta el día anterior. ¿Por qué? Porque me da lo mismo... no por saber que día vives aprovecharás más el tiempo, al fin y al cabo, los días y las horas solo son herramientas de medición, y ya es curioso que algo tan simple como un reloj pretenda medir algo tan complejo como el tiempo.

El tiempo no se va a poder cuantificar nunca, tu puedes haber vivido 22 años de calendario (bueno, 22 + 1 día) y en realidad solo contemplar varios fragmentos de tiempo, los que realmente si que viviste.

PD: interesante foto, aun que yo la hubiera planteado justo al revés: los días deberían estar ocultos, de tal manera que al despertar no sepamos aún a que nos vamos a enfrentar... sería mucho más interesante.

18 de febrer de 2010 a les 7:42

Comment by Eulàlia.

ei,

fa temps vaig demanar al tió un rellotge de butxaca petitonet. me'l va portar! el vaig portar com un penjoll, lligat del coll ben bé 4 anys! un dia per error va anar a parar dins la rentadora amb centrífugat inclós.. ara el guardo en un calaix de la tauleta de nit.

pel que fa a tatxar els dies del calendari, jo ho faig per saber en quin dia visc. tatxo el dia que ha passat i així se que el següent que no està tatxat és la data d'avui. per tant avui 18 de febrer de 2010. (en alguns documents haig d'escriure la data, i si m'equivoco... putada!)

uf quina parrafada..

18 de febrer de 2010 a les 12:18

Comment by Bargalloneta.

A mi em passa el mateix, em trec el rellotge el mateix dia que començo vacances, o el divendres a la tarda, entre setmana el porto i ara ja no puc prescindri de l'agenda!!! ;-(

18 de febrer de 2010 a les 13:19

Comment by maria.

I després quan el mires i penses ja estem aqui,no penses que el temps passa volant?

18 de febrer de 2010 a les 14:32

Comment by Elvira FR.

jo si que porto rellotge i això del temps, el temps que me n'adono que passa, el que no passa i s'està quiet....el temps dels rellotges i el temps dels calendaris sempre he cregut que són temps diferents de l'altre temps: l'interior, el temps de dins nostre

21 de febrer de 2010 a les 5:07

Comment by Marta M.Q..

Jesús: Exacte! Ja sigui el mòbil, el rellotge de la cuina o d'un altre lloc, al tren... El temps sempre està present i costa desconnectar.

Marc: Yo soy como tú, mi memoria es muy inestable. Y mi percepción del tiempo es fatal. Nunca sé en qué año hice eso o aquello... es bastante frustrante. Por eso durante años escribí mis diarios, para no olvidar ni las cosas que hice, lo que pensaba ni sobre todo cuándo las hice. Me da miedo olvidar...
La fotografía pretendía reflejar el hecho del que hablo en el post de tachar los días. Tu idea le da la vuelta y me parece bien ;) Por cierto, felicidades por tu cumpleaños!

Eulàlia: Quina llàstima això del rellotge! Però bé almenys també el pots fer servir com a penjoll (o com a record). Ja t'entenc amb això dels dies, però per què tatxar-los amb una X i no encerclar-los o pintar-los? Gràcies per la parrafada ;)

Bargalloneta: És un descans enorme, sobretot en temps de vacances. Quina llibertat en el gest de treure'l :)

Maria: Sí, Maria! Quina raó que tens! M'esgarrifo de la rapidesa amb què succeeix tot... Tu un cop vas fer un post sobre quin poder ens agradaria tenir: potser m'agradaria poder controlar el temps! Aturar-lo, retrocedir, avançar... Estaria bé, no?

Elvira: Molt interessant el que dius. La veritat és que molts cops no sembla que vagin alhora, ja sigui un minut que se'ns fa etern o un any que ens passa volant.

Gràcies a tots pels vostres comentaris! :)

21 de febrer de 2010 a les 15:00

Comment by L'illa dels monstres.

Aquí un altre que fa temps que no porta rellotge. I des que el vaig deixar de portar que visc millor, ja que abans estava contínuament mirant l'hora. Deixar el rellotge va ser guanyar una mica de llibertat. És allò que deia el capità Enciam: que els petits canvis són poderosos!

Publica un comentari a l'entrada