Blog Entry

Avortament

dissabte, 4 de juliol del 2009 by Marta M.Q. , under

Plou de baix cap a dalt i les fulles creixen cap endins. Camino per les passarel·les que floten sobre les corrents de les cascades d'Iguazú, per damunt de 'La Garganta del Diablo'. L'aigua s'aparta quan passo, com ell quan li allargo la mà. Els crits esfereïdors dels ocells i d'altres éssers vius de la selva només els sento en el meu cap; a fora, tot sembla romandre en silenci. L'aigua va en direcció contrària, puja cap a dalt de les cascades per tornar al seu origen. De nou, ell apareix de darrere d'un arbre i s'asseu en una roca, gairebé sota el gran doll d'aigua. M'acosto sense deixar de mirar-lo, m'ajupo i ens besem fredament i l'aigua segueix enfilant-se muntanyes amunt, com la nostra saliva, i com més intensitat hi posem, més lluny se'n van els sentiments, la memòria se'ns esborra, els records s'escolen pels nostres ulls oberts i fugen, esporuguits. Una mirada d'odi glaça la meva pell, em començo a esquerdar. Ell ho sap. Tot torna a l'origen, al no-res. Degut una forta convulsió-explosió al ventre, tot acaba col·lisionant al meu cor. La sang que vaig perdre per entre les cames i la que ara em taca la camisa regalima fins mesclar-se amb l'aigua. El que ens havia d'unir, avui ens separa: res tornarà a ser com abans.

2 Responses to 'Avortament'

5 de juliol del 2009, a les 1:22


M'ha deixat la'garganta' eixuta!
Els rius reguen el món, si passen a retornar cap als brolls i l'aigua cap al fons dels avencs, només queda la terra erma i esquerdada... fins que tornarà a ploure i tot serà com abans... o millor encara!
E

6 de juliol del 2009, a les 12:17

Comment by Helena.

qué forma tan bonita de explicar algo tan triste

Publica un comentari a l'entrada