'La ola': El desbordament d'una bona idea

Tot d'alumnes drets i correctes saluden al professor que acaba d'entrar a classe, tot tractant-lo de senyor. Al llarg de la classe, tots participen i semblen anar a l'uníson i en els seus ulls es destila admiració cap al seu mestre. A primera vista, sembla una imatge ideal, una estampa perfecta del que han de ser les classes. Però resulta ser un equívoc quan comencem, tal com fa el film, a enfocar els detalls: camises de color blanc, símbol de puresa, comentaris cada cop més radicals i excloents...i, és clar, el seu símbol per excel·lència,la onada. La força d'aquests elements, tant de vestuari com de comportament,esdevé imparable, individual i grupalment: un simple joc es transforma en un micro món dictatorial amb ànsies d'expansió, exclusivitat i imposicions, lidiant amb la violència.

La pel·lícula demostra que no n'hi ha prou amb una bona idea i la bona voluntat. El professor, endut per la il·lusió de crear un micro clima dictatorial per tal que entenguin aquest règim i per demostrar que en una democràcia encara es podria desencadenar una dictadura, no analitza les possibles i brutals conseqüències. La intenció crec que és la mateixa que 'El experimento' (tot i que no la he vist però ho faré pròximament), que tracta de dur a terme una investigació del comportament agressiu dels humans en una presó:es tracta de jugar al joc psicològic on uns són els guardians i altres els presoners i fer aflorar l'autoritat de qualsevol quan se li atorga una mica de poder.

Com un adolescent més, el mestre emfatitza el projecte i provoca que comenci a créixer de manera desmesurada gràcies a les grans expectatives dels alumnes, convertint-se amb una onada indomable.Però, com adonar-se quan un joc deixa de ser-ho? (sobretot si és un joc pedagògic) Aquest exercici pràtic no surt bé degut a una mala execució o des d'un primer moment no l'hauria d'haver proposat? Així doncs, on estan els límits de l'ensenyament?

Fotografia:35 mm