Una carretera que es desplega. No hi han límits ni fronteres; res delimita res, la llibertat absoluta d'anar i fer el que un vol, sense horaris ni restriccions. La llibertat és la carretera, diria en Dean Moriarty i tots els seus amics (En el camino de Jack Kerouack). En aquest llibre es mostra com la joventut entén la llibertat, concretament en Moriarty, el personatge estrella i histriònic de la novel·la. Per ells significa un no parar, veure-ho tot en poc temps, perquè el rellotge corre i hi ha molt que veure, ja sigui de dia o de nit. Joves inquiets, impacients, inconformistes, egoïstes, on el carpe diem (i les ànsies pel futur immediat) mostra el millor i el pitjor de cada un d'ells. El seu guia i model a seguir és en Moriarty, una exageració del que senten els seus amics i els joves en general. Ell suposa la crida de la carretera: un cop ell s'hi llança amb el cotxe, tots el segueixen. La carretera i la velocitat són unes necessitats vitals per ell.
Però al llegir-ho un sent que és com qui va de viatge i vol veure-ho tot en pocs dies. Moriarty sempre vol més i més, mai està satisfet, a la mínima s'avorreix. Crec que és un retrat molt actual i significatiu de com som avui dia. I ja no diem d'aquest sentiment de voler viatjar sense parar, lluny si pot ser; aquest neguit, o desig d'evasió, o d'esnobisme. Perquè viatjar ara està a l'abast de tothom.
Els viatges no només són un desplaçament per l'exterior, també comporten una introspecció, són un recorregut interior, tal com es veu En el camino i en la pel·lícula tan similar que vaig veure ahir: Diarios de motocicleta, un viatge del Che Guevara (abans de ser-ho) per Sud Amèrica. Com diu el protagonista a l'acabar el viatge: "Jo ja nó sóc jo".
Fotografia: Flickr
1 Responses to “La crida de la carretera”
Em sembla que comprare aquest llibre. No se per que, pero crec que m´agradara molt...
Publica un comentari a l'entrada