2 x 1: La vida és una aventura

Ahir vaig fer una sessió doble de cinema: pel matí vaig anar a la preestrena d'Up i per la nit vaig veure La última casa a la izquierda. Ambdues, dintre del seu estil, em van deixar frepada.

Up, la nova pel·lícula de Pixar, és sobretot una història d'amor i de supervivència, de somnis frustrats -somnis que postposem ad infinitum, ja sigui per la falta de diners, de temps... En aquest cas una parella que sempre havien volgut anar a viure en un lloc idílic i salvatge, al costat d'una cascada a Sud Amèrica- i reclama el "no deixis per demà el que puguis fer avui". Sorprenentment, al cap de poc de començar el film, en un interval de pocs minuts on es resumeix l'amor de tot una vida plegats, em vaig posar a plorar. I concretament en aquell gest de trencar, per obligacions del dia a dia, una guardiola que tant esforç havia comportat omplir. El gest d'esquerdar un somni, i no només un cop, sinó un darrere l'altre, fins que la il·lusió s'escapça d'arrel i sucumbeix a la rutina.
Però el film és una història de superació, d'amistat, d'amor. Al cap i a la fi, la vida és una aventura i un s'ha d'arriscar. Ningú ha dit que fos fàcil, però.

La última casa a la izquierda és un remake de la pel·lícula amb el mateix títol de Wes Craven de 1972. No he vist la original però aquesta versió és sens dubte una còpia de Funny games amb la diferència que, en lloc de ser únicament terror psicològic, s'endinsa força en el gore. Però se li ha de reconèixer que manté en tensió a l'espectador durant tot el llargmetratge, que provoca aquell neguit de remoure's en la butaca del cinema (personalment sobretot en el moment de la violació, que em va recordar a El manantial de la doncella, d'Ingmar Bergman). I que aquesta sensació d'inquietud i d'inseguretat persisteix tot i havent acabat la pel·lícula.

Fotografies: Bizzia, Videodromo