Dualitats que no se'n van

I ara descarregar les fotografies de Sant Joan, que es veuen diferent a la pantalla de l'ordinador que a la càmera. Descobrir llums estranyes i tonalitats distintes, amb una lluna preciosa de fons, potser la causant d'aquests efectes del durant i després de la festa. I aquesta post-celebració ens deixa amb una dualitat estranya també, de no voler fer res i fer-ho tot alhora, d'estar contenta i trista, de creure que la majoria de cops s'hauria de parlar quan es calla i que d'altres, en canvi, s'hauria d'emmudir quan un es deixa anar i segurament així les coses ens anirien millor. Fer o no fer, sentir o deixar de sentir, dir o no dir. Sempre aquesta dualitat entre l'explícit i l'implícit, entre el benestar de la claror i l'atracció de la obscuritat, a l'estil de la història d'El fantasma de la òpera.

PD: La pel·lícula m'ha encantat! Per cert, la de la fotografia sóc jo, encara que ningú ho diria!