Xoquem contra el vidre una i altra vegada i al final de la vida acabem en una trista bossa de plàstic. Sovint les coses reboten, com els peixos que s'estampen contra la peixera, i tornen: el que a mi em va passar li ha succeït a aquesta persona. L'oblit no existeix, desgraciàdament, més aviat nosaltres el creem, i de tant en tant ens escupen d'aquesta bombolla on res fa mal. Tenim una vida feta de plantes de plàstic, menjar preparat, una vida com qualsevol altra, però volem ser diferents.
D'això parla El erizo, i ho fa a través d'una nena que planeja suicidar-se els 12 anys perquè no vol tenir una vida mediocre per acabar morint, com fa tothom. Em va sorprendre l'atrevit plantejament i l'atmosfera en si, així com l'anàlisi que fa la noia de la seva família i el seu entorn, com si fos un documental vital, una constatació de tot allò que detesta i li fa por. Durant el film apareixen forces referents, com Anna Karenina ("Totes les famílies felices s'assemblen, però les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera") i el director de cinema Ozu, entre altres. Una pel·lícula recomanable, agredolça, inconformista, on tot el que torna potser no fa tant de mal, en el fons.
Fotografia: Desvío cósmico
1 Responses to “La vida és una peixera”
Por fin, estos días no me dejaba comentarte :$
Esta película está basada en un libro con un titulo similar, quizá la historia parezca curiosa, incluso morbosa por que la cuente una niña, pero parte de razón no le falta. Nos levantamos, comemos, trabajamos/estudiamos, comemos mas, dormimos y entre medias nos relacionamos, gastamos... monotonía? Tiempo atrás hablaste o hable de olvidar, imposible, lo máximo que podemos hacer es aprender de lo ocurrido y esperar que no vuelva a pasar, volver a la burbuja de seguridad que dices. Tolstói tiene razón, tan iguales para unas cosas y tan diferentes para otras, mis problemas siempre son peores que los tuyos! dice mucha gente...
Un beso!
Publica un comentari a l'entrada