Vaig veure Rascacielos al Festival de Cinema de Sitges de 2015 ja que havia semblat ser un gran reclam al Festival de Toronto. La història relata el mític enfrontament de classes en format claustrofòbic i vertical: un edifici modern de 40 pisos, amb mil apartaments.
La primera meitat de la pel·lícula és inquietant i compleix les expectatives, però la segona part sembla més aviat inconexa i es recrea en l'angúnia i la brutícia. Aquí algunes persones van abandonar la sala. És curiós veure com l'ésser humà es degrada i s'hi acostuma. Primer s'indigna i lluita contra aquest esdevenir de nou un ésser primitiu, però després s'acomoda a la brutícia i la violència.
Quan vaig saber que la història procedia d'una novel·la de J.G. Ballard que data de l'any 75, no vaig poder evitar llegir-me'l. I, com acostuma a passar, vaig gaudir molt més de la lectura, però tot i així a partir de la meitat em va envair el mateix desinterès que amb el film. Per què? Vaig arribar a la conclusió que, tant el lector com el ciutadà benestant al principi de la història o els espectadors que van abandonar la sala de cine, tots estem acostumats a les coses belles i estables però un cop es trastoquen, o s'abandona a temps o es fa el cor fort i s'aguanta fins que un acaba sent còmplice i veient bellesa en la barbàrie.
3 Responses to 'Rascacielos'
Comment by ricard.
Tot i que l'essència de la història és el caos que s'apodera de l'edifici, la segona meitat del film resulta excessivament caòtica i una mica reiterativa. De tota manera, és una proposta estimulant.
Salutacions.
Millor fugir de les coses lletges, si es que es pot quan es tan fàcil com sortir de la sala de cine
Comment by Marta M.Q. .
ricard. Totalment d'acord amb tu, la primera part és interessant, després ja decau. Et recomano el llibre.
pons007. sí, exacte! Per sort el cine ens permet experimentar tot el que volguem i després tornem a la realitat.
Publica un comentari a l'entrada