Blog Entry

Te atreves?

dijous, 15 de juliol de 2010 by Marta M.Q. , under

Sophie y Julien, unos niños muy unidos, ambos con un entorno familiar y escolar complicados, de repente se despiertan y tienen diez años más y todo ha cambiado. Rozando los veinte, las travesuras derivadas de su juego estrella de capaz? han caducado. El juego parece haber perdido su significado en gran parte y ellos están desconcertados, aunque no son capaces de frenar ese sin parar de apuestas. El haber crecido provoca que el presente deje de tener el peso (o la livianidad) que tenía y ahora los pensamientos, las esperanzas, todo, recae en el futuro. ¿Quiéreme si te atreves es un reto más, un pasatiempo, o es realmente una realidad?, se pregunta sobre todo Sophie.

Pasada la treintena, Julien, alejado de Sophie, se da cuenta que la felicidad es como un contador y que al final ha conseguido la fórmula del tirano que quería ser de pequeño. Pero el juego sigue en marcha entre ambos amigos -aunque hace tiempo que ha perdido en cuanto a asiduidad pero no en fuerza- y ahora sus juegos son mucho más peligrosos y dolorosos y acarrean graves consecuencias. Todo vale para ellos, pero son incapaces de decirse que se quieren. Como la caja que le regaló la madre de Julien, la vida es un tiovivo... la vie en rose. La película es entrañable y tiene momentos buenos, sobre todo a medida que avanza. Además, me encanta Marion Cotillard y la banda sonora está bastante bien. En general, tiene un aire a Amélie y quizás a 500 días juntos.

PD: El final es bastante heavy y singular...

Fotografía: Tipiti tipitesa

9 Responses to 'Te atreves?'

15 de juliol de 2010 a les 8:39

Comment by Danny.

Me gusta tu blog está muy muy bien ! ;)

15 de juliol de 2010 a les 9:04

Comment by òscar.

Si té un airet a Amélie i a 500 días juntos, l'hauré de veure. Anoto (i busco) la recomanació!

15 de juliol de 2010 a les 9:33

Comment by jordicine.

Que fort! Feia anys que buscava el nom d'aquesta peli, perquè en vaig veure un trailer que em va encantar, i no hi havia manera. Intentaré veure-la aquest cap de setmana, MARTA. Un petó.

15 de juliol de 2010 a les 12:48

Comment by maria.

Jo també me l'apunto,però aquest final em fa una mica de por.^^

15 de juliol de 2010 a les 16:24

Comment by jordim.

es algo irregular en conjunto, pero hay ecsenas mejores que otras pelis enteras..

18 de juliol de 2010 a les 8:06

Comment by Marta M.Q..

Danny: Muchas gracias! :) Veo que también eres periodista! Nos leemos y bienvenido por aquí ;)

òscar: Sí, jo li vaig trobar aquest toc d'ambdues pelis. Ja em diràs!

jordicine: En serio? Quina gràcia. Ja l'has vista? L'haurem de comentar! Sobretot el final... Petons

maria: Jeje, és una mica surrealista. A molta gent li sobra. Si la veus ja em diràs què tal.

jordim: Sí, estoy completamente de acuerdo. Tiene escenas buenas pero también muchos vaivenes (la primera parte de la peli me cansó bastante). Gracias por pasarte :)

18 de juliol de 2010 a les 10:21

Comment by jordicine.

Ja l'he vista! La pel·lícula m'ha semblat molt bona, fins i tot et diria que boníssima. Els dos personatges principals, de petits i de grans, m'han semblat perfectes. Què hem de dir de la Cotillars que no s'hagi comentat. Per cert, el que són les coes, després ella va protagonitzar 'La vie en Rose', que és la cançó que se sent al llarg de la peli. L'únic que no em convenç és el pare, però vaja.

Visualment, la película també es molt original. I a nivell d'argument, la juguesca malaltissa! El final? La primera part boníssim. Molt just pel tipus de persones que són. L'intent de fer un segon més feliç em sembla innecessari, però vaja, no desmereix la resta de la peli. Entre un 7 i un 8.

Un petó, MARTA M.Q.

19 de juliol de 2010 a les 0:41

Comment by caterinacortes.

A mi me va agradar fins que va arribar al final que com bé dius és heavy. Ara que si ho pensam bé, la idea de la pel·lícula és original però en conjunt una mica estranya i exagerada. Almenys és el que jo pens...

21 de juliol de 2010 a les 4:15

Comment by Marta M.Q..

jordicine: Tens raó amb això de la vie en rose! (he de veure la peli encara...). És que el pare ens cau gran, no? A mi potser em falla la mare, jeje.

Sí? T'ha convençut aquest final? A mi és que em va semblar una mica exagerat, fora de lloc. D'acord que potser són capaços de tot però fins a un punt. Crec que amb aquest final tan heavy era 'necessari' que posessin escenes més tendres per amortiguar la duresa i contundència anteriors. Hi han escenes molt bones, això sí. Però em quedo encara amb 500 dás juntos o Amélie ;)

caterinacortes: Sí, estic d'acord! I com havien apuntat anteriorment, és una mica irregular també. Però m'encanta el moment de la boda o quan la va a buscar a la cafeteria i surten al carrer.

Publica un comentari a l'entrada