La forma (o el fons)

Aquest estiu se m'està fent etern (i ja no sé si això és bo o dolent). Tampoc tinc la sensació que sigui estiu: és el que té estar masses hores davant de l'ordinador (i no per plaer). Els ulls em fan pampallugues (tan de bo fossin degudes a una bona dosis de sol). Tinc sed però gairebé no bec aigua (aixafada per la calor, mandrosa). I després de tot, una pel·lícula sempre és una bona idea per esbargir-se (o gairebé sempre, perquè també suposa estar-se més hores davant la pantalla).

Ahir vaig veure El luchador, de Darren Aronosfky. Crec que és interessant i que Mickey Rourke borda el seu paper, que li escau perfecte (això no vol dir que li hagi estat fàcil interpretar-lo), i visualment és una pel·lícula molt atractiva. És la història de la decadència d'un mite, de la melangia de l'èxit i les aglomeracions expectants; potser és això el que més em va atraure, aquest drama latent (tinc fama de mostrar predilecció per les tragèdies). Contràriament als films de Hollywood on es fa ostentació de l'èxit, aquí es parla del després del triomf. No obstant, la història en si em va semblar fluixa i tòpica.

Així doncs, què té més pes en una pel·lícula, el fons o la forma? Se m'ha tatxat de veure només el fons (reconec que m'hi decanto perquè jo m'aferro a les paraules, a les històries, que se'm queden gravades; les imatges acostumen a fondre's en l'oblit). No puc evitar pensar que la forma és efímera, superficial (i el fons és el que compta, en tot plegat).

Fotografia: Cinemarama