Al dia a dia intentem no ensenyar el pitjor de nosaltres, però quan el cinema ho mostra a través de la gran pantalla, a vegades té tanta força que brilla amb una llum reveladora. Mouchette plasma la humiliació i la repressió (sobretot sexual) per part de la família, i també del poble, contra aquesta noia tan joveneta -el film m'ha recordat a Repulsión, de Roman Polsanki-. Una noia que ha de cuidar un nadó i la seva mare malalta, fer les feines de casa, anar a l'escola, on és el blanc de les burles... a més a més d'haver d'amagar una sèrie de secrets... Així doncs, se'ns explica l'altra cara; si anéssim amb ella al col·legi, mai sabríem tota la seva vida personal, 'la veritat oculta'.
En tota la pel·lícula, la 'Mosquita' gairebé no obre la boca; és serena, distant, salvatge, inexpressiva, esquerpa i obedient. Sembla un robot, preparada per l'acció i per res més. Com una autòmata, fa tot allò que li imposen, però mai decideix per ella mateixa ni fa el que li ve de gust; ni la seva ment ni el seu cos li pertanyen. Quan ella es fixa en un noi en un parc d'atraccions, apareix el pare i la bufeteja davant d'ell. Mouchette veu les noies de classe com es perfumen i van amb nois, i al no poder-ho fer ella, es revela tirant-los-hi fang, enrabiada. Mouchette, la "dolenta" a ulls dels altres, és el conill que apareix al final de la peli, contra qui tots els caçadors disparen, ella és el vestit nou que es restrega amb ràbia pel terra i s'estripa.
Fotografia: cinécdoque
0 Responses to 'La cara oculta de la lluna'
Publica un comentari a l'entrada