"És molt Tarantino", diuen amics meus. Jo vaig sortir del cinema satisfeta però confosa, sense saber ben bé com descriure-la. Després de donar-hi varies voltes, crec que el que m'ha desconcertat és que es tracti d'una pel·lícula bèlica de la II Guerra Mundial. Sí que té forces tocs i escenes 'tarantinianes', com el Nein nein nein de Hitler, l'esparpèntica i divertida guerrilla de jueus anomenada Malditos Bastardos, el recurs de còmic de les fletxes 'pintades' per senyalar i nombrar determinat personatge i, és clar, el seu joc de la violència i l'humor, però que aquest cop passa més desapercebut.
El film comença amb tres històries que més endavant s'entrellacen: la introducció a aquest terror que infligien els nazis a través de la figura del coronel Hans Landa; la presentació d'una altra cara del terror -la dels jueus-, la dels Malditos Bastardos; i la bella jueva Shosanna, que mentre canvia les lletres de la cartellera del seu cinema, un icone nazi s'encapritxa d'ella. El final també em va agradar, apoteòsic i dramàtic. Això sí, crec que escurçant-la hauria guanyat força ja que hi han moments en què un desconnecta (o vol desconnectar); "falta de ritme", que ha dit algun crític. De totes maneres, un film del Tarantino sempre és un espectacle, encara que no agradi.
Fotogradia: Cinelandia
1 Responses to “Quid pro quo ('Malditos bastardos')”
Comment by deathmask.
A mi em va agradar molt, potser perque soc fan de Tarantino, pero reconec que la peli es salva molt gracies als personatges del Brad Pitt i, sobretot, del Cristoph Waltz. Es brutal com un personatge pot fer tanta "por" sense necessitat de cridar ni res. Trobo que la peli a vegades es densa, te problemes de ritme i es perque em dona la sensacion que Tarantino anava afegint noves trames i personatges a messura que escribia el guio. I clar, ho vol tancar tot i es perd una mica. I es una llastima, perque els personatges del Aldo i el Hans mereixen molt mes protagonisme i minuts en pantalla dels que tenen. Sort que esta preparant una continuacio, a veure amb que ens sorpren.
Publica un comentari a l'entrada