Tres maniquís

Dues maniquís fent l'amor i una mirant-ho. Una metàfora potent que resumeix Las amargas lágrimas de Petra Von Kant de Rainer Werner Fassbinder. Els maniquís m'han fet pensar en la sèrie Nip Tuck, que simbolitzen el pes de la bellesa, de la inmortalitat i la frivolitat. I així és com Petra recrea la realitat en un racó de la seva habitació, per tal de seguir vivint del record del passat, un passat del que creia que depenia completament. La pel·lícula comença quan rep la visita de la seva amiga Sidonie. Petra li relata la degradació del seu matrimoni, el recorregut de l'amor a l'odi, davant de l'atenta mirada de la criada Marlene (tan inalterable, tota de negra, sempre callada, tal com un maniquí). En aquesta retrobada es respira tensió sexual entre Sidonie i Petra, així com l'entorn també ho accentua: un tapís enorme molt suggerent i, és clar, els maniquís. En tot el film es parla de conceptes elevats com la humilitat, la comprensió, el sofriment, la disciplina, l'amor o l'èxit.

Sidonie li presenta a Karin, una bella jove amb ànsies de triomfar. Dues dones oposades que tan s'atrauen com es repel·len: la morena Petra, dependent, madura, triomfadora, segura del que vol però insegura d'ella mateixa (no para de canviar-se de perruca), amb una ferma concepció dels valors tradicionals com la disciplina; la rossa Karin, independent, rebel, dispersa, amb ganes de triomfar però sense esforçar-se. "S'ha de ser humil per poder fer front a allò que un comprén", li diu Petra a Karin. Com confondre estimar amb posseir. Una obra que enganxa, que és considerada claustrofòbica ja que solament es desenvolupa a l'habitació de Petra, una obra dedicada a la bellesa, sens dubte, sobretot quan veiem l'escena en què Karin i Petra porten vestits d'estil greco-romà, la època de la bellesa i el culte al cos.

Fotografía: El cultural