Insatisfacció crònica, com deia en Woody

Molts cops m'han etiquetat d'insatisfeta crònica, una expressió que utilitza en Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona. Que sempre vull més, que mai estic conforme ni contenta amb res, que sóc egoïsta i a vegades incapaç de posar-me al lloc dels altres, que dramatitzo, que només veig l'ampolla buida...; en definitiva, alguna cosa així com que esforçant-me tant en ser feliç sempre seré infeliç. Potser sí, potser no. Jo sóc de la tendència del gris i del relatiu, del sí, però -sobretot però-.

Potser voler més ve de tenir ambicions i del desig de progressar; egoïsta per defensar aferrisadament el carpe diem, per ser una apassionada del viure sempre al màxim perquè només tenim una vida (i amb això no pretenc ignorar en absolut els altres); poc empàtica alguns cops per diversos motius, ja sigui degut a l'egoïsme mateix o potser a la sensació de superació de certes situacions; tràgica perquè sóc molt emocional i sensible; i l'ampolla... L'ampolla sempre estarà mig buida i mig plena, subjecte a contextos i emocions. I millor que sigui així, perquè en el fons la vida és un repte. I sí, potser alguns diran que millor no esperar coses de la vida -que qui espera, desespera-, però jo diria que qui res espera, desespera.

Fotografia: Terra